Joan Vila: "He ajudat persones, però davant de la societat això no s'està ben vist"

Joan Vila Dilmé, l'autor confés dels assassinats d'11 avis algeriàtric La Caritat d'Olot (Garrotxa) entre el 2009 i el 2010, assegura aquest dimarts en unaentrevista al Punt-Avui Punt-Avui  que és "una bona persona" i que té la sensació de no haver fet res. Demana que li busquin alternatives a la presó, com quedar-se tancat a casa, perquè "si m'han de caure 25 anys com a Puig --assegura--, me'n vaig amb la Paquita, la Sabina...". Aquest dijous vinent assegura que dirà "la veritat" al fiscal i al jutge i a qui li pregunti; li llegiran les imputacions i el cas anirà aviat a judici.

L'home que els criminòlegs consideren l'assassí en sèrie més prolífic d'aquest segle a tot Espanya és, segons els companys que van treballar amb ell a la residència, un treballador excel·lent, bona persona i que tractava amb molt afecte els interns. "Penso queno sóc culpable de res i, per tant, no he de demanar perdó a ningú".

Vila segueix pensant que ell no va fer res malament. "Potser qualsevol que s'hagués trobat en el meu lloc, davant de gent en fase terminal, hauria fet el mateix. Jo he ajudat persones, però davant de la societat això no es veu bé" (...) "Jo desfeia la medicació amb aquell àcid i una mica d'aigua, ho posava en aquells potets i feia un gotet. Però no entenc encara per què aquella última setmana es van desencadenar tants casos: el dia del Pilar va ser la Sabina, que era un tros de pa beneït; dissabte, la Montserrat, i diumenge, la Paquita...".

Revistes del cor

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

Vila eés a la presó des de l'octubre del 2010. Ara és a Figueres. Quinze mesos tancat en què, explica, "he patit moltíssim". S'entreté llegint revistes del cor que li porta la seva mare. Intenta estudiar, però no es concentra: "Ho copio tot, faig esquemes, i no tinc collons d'entendre el que llegeixo". Diu que no se'n recorda de les coses. "Em sembla que em faria falta un bon psicòleg perquè em diguin què em passa". Als matins s'està a la bugaderia, i a la tarda, a la biblioteca.

Assegura que ell voldria estar-se a casa; "una arrest domiciliari. No marxaria pas, i els costaria menys diners" (...) "Trobo a faltar els meus pares. Els truco cada dia menys el dia de la setmana que ells vénen de visita... Jo pensava que cuidaria els meus pares i que evitaria que haguessin d'anar a una residència".