Yes we camp!

Dominantla plaça Catalunya, una gran lona publicitària de Nike amb el dibuix de dos pebrots i el lemaEl valor de tenir valors. A sota, una variada multitud de joves que crida, que xiula, que fa sonar les cassoles per fer-se sentir. Fins fa tres dies eren els sense veu, els sense feina, els sense casa pròpia, els que es deia que no tenien futur ni esperança. Avui, estan en elprimer pla de l'actualitat, i ho saben.

Els focus se centren en ells, en el que diuen, en el que fins fa tres dies demanaven en fòrums molt més reduïts sense que se'ls fes molt cas. Avui, en canvi, possiblement per primera vegada en la seva vida, se senten protagonistes de la història. Han arribat fins aquí i no estan disposats a fer ni un pas enrere.Resistiran, proclamen. "¡De plaça Catalunya, no ens mouran!", vociferen. Si volen fer-los fora, haurà de ser per la força.

A les vuit del vespre, els milers de persones concentrades aplaça de Catalunya es repartien en grups per debatre sobre la falta de vivenda, sobre la globalització, sobre l'impacte de la crisi en les dones o sobre temes més propis d'un fòrum universitari comgeopolítica i economia mundial. En un altre fòrum, més concorregut, un grup musical, malabaristes i pallassos entretenien l'espera amb les seves actuacions mentre la plaça s'anava omplint de curiosos i solidaris amb la causa.

Entre ells,Jaume Collboni, del PSC, que assegurava haver vingut "a posar l'orella". "S'ha d'estar a la plaça Catalunya, en especial els partits d'esquerra, perquè aquest missatge, que fins ara estava subjacent, ha emergit i és important que l'escoltem. Encara que els polítics siguem els que rebem la pitjor part.Els altres poders, els econòmics, no tenen cara i és difícil actuar sobre ells”.

També hi eraJosé Jiménez García, un jubilat de 67 anys que s'ha acostat a la plaça amb la seva dona per expressar la seva solidaritat amb els concentrats. Jiménez assentia mentre un jove envoltat de càmeres de televisió es preguntava què fariaZPamb un sou de 420 euros al mes. "Molta gent ho està passant molt malament, massa malament. Si la joventut no fa res, ho tenim molt malament, tots --assegurava--. Alguns no ens podem queixar, però s'ha de pensar en els altres".

Notícies relacionades

Vic elimina el bus per a estudiants vulnerables del pla contra la segregació

Les sentències del 25% del castellà ja afecten 34 escolars

De sobte, les converses s'interrompen, els grups es dissolen. A les nou del vespre, s'encenen els focus de lescàmeres de televisió. Quan les cadenes connecten en directe amb la plaça, rugeixen les veus, sonen les cassoles i la plaça s'omple d'aplaudiments d'alegria. La massa se sent forta i celebra amb felicitat estar aquí, seguir aquí, junta, en defensa de la causa. Són conscients quehan desafiat el poder i que han guanyat el tercer assalt després de tres dies concentració.

¿Fins quan aguantaran? Això és ara mateix el que menys importa, el que ningú en aparença es planteja.Els indignats se senten feliços. Per una vegada, se senten amos del seu destí. Elyes we can que va popularitzar Obama s'ha adaptat a la realitat de l'acampada.Yes we camp!