En record de l'avi

Segurament, algun dia assistirà a l'entrega del premi que porta el nom del seu avi. I li explicaran, quan tingui l'edat per comprendre-ho, qui era aquell home de qui ha heretat tant el nom com el primer cognom, igual que el seu pare. No el coneixerà mai en persona, però li explicaran tantes coses que serà com si aquell avi hagués bressolat el seu bressol. Aquell dia, veurà moltíssima gent important que es reunirà amb admiració i nostàlgia al voltant de la foto de l'avi en blanc i negre. I sentirà el seu nom, una vegada i una altra. Ahir va ser encara massa aviat. El petit Antonio Asensio Salazar va néixer poques hores abans que al Palau de la Música s'entregués a Ignacio Ramonet el vuitè premi de periodisme que porta el nom del seu avi.

¿Casualitat? Potser una d'aquelles«petites coses»belles i importants a la vida a les quals cantava Sole Giménez en l'arrencada de l'acte. El pare del nadó acabat de néixer, Antonio Asensio Mosbah, president del Grup Zeta, lògicament no va poder assistir a l'entrega del premi. Estava sent molt feliç amb la seva dona, Irene, i el seu primer fill. L'auditori l'hi va perdonar amb un aplaudiment, i Juan Llopart, president de la comissió executiva del Grup Zeta, que el va suplir, va vaticinar que el nadó serà molt aviat soci del Barça.

Potser algun dia el petit Antonio Asensio, tercera generació, es dedicarà al periodisme, com l'avi, encara que la professió, com va subratllar el guardonat, passa moments incerts i crítics. Però en nits com les d'ahir vénen ganes de ser-ho, veient que encara existeixen periodistes de la talla de Ramonet. El gallec afrancesat va voler rebre amb tota la modèstia el premi, recordant la lluita del periodisme de qualitat per sobreviure en un món de notícies cada vegada més fugaces.

Notícies relacionades

Una aplicació connecta el sobrant dels súpers amb les oenagés

Multes de fins a 500.000 euros contra el malbaratament alimentari

Escoltava el seu breu discurs un auditori entregat, habituat a lidiar amb periodistes tan pesats com imprescindibles, observadors crítics del poder a la vegada que transmissors del missatge d'aquest mateix poder. Hi era el president de la Generalitat, José Montilla, juntament amb els ministres de Defensa, Carme Chacón, i d'Educació, Ángel Gabilondo, i el ja exministre Celestino Corbacho; l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu; el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras; els convergents Artur Mas i Xavier Trias, i una llarguíssima llista de presidents i directors de grans empreses amb seu o delegació a Catalunya. I, per descomptat, la família Asensio, encapçalada per la viuda, mare i àvia dels tres Antonios, Chantal Mosbah, que com a francesa d'origen devia apreciar especialment un premi per a un home que ha forjat la seva carrera periodística i lluita social des de París.

Després dels discursos, la cantant Sole Giménez, acompanyada pel pianista José Reinoso, va voler homenatjar Ramonet no pas amb una cançó de Joan Manuel Serrat sinó amb l'himneLa vie en rose,d'Edith Piaf. Encara que rosa no és precisament el color en què Ignacio Ramonet veu el món. Recordant grans cançons franceses, el periodista se sent més identificat amb elMourir pour les idées,de Georges Brassens:«Morim per les idees, més de mort lenta».Idees que, amb un prestigiós premi per reforçar la seva categoria i valentia, seguirà defensant a partir d'avui mateix.