«Irlanda és casa meva. M'hi vaig casar i tot»

Esther Torras va deixar la seva feina i, juntament amb el seu nòvio, es va traslladar a Irlanda. Era una aposta arriscada perquè deixaven bones feines

a Catalunya. D'això ja fa cinc anys i, segons diu, ja se sent «mig irlandesa».

Són les 9.00 hores i Esther Torras surt de casa seva a Letterkenny, a Irlanda, per anar a la seva oficina. Observa el cel: està núvol. L'any passat van experimentar viure 72 hores sense una gota d'aigua i fins i tot van sortir a les notícies. Al comtat de Donegal és així i això que les platges més pròximes a la ciutat són de color turquesa i de sorra blanca. L'Esther repassa mentalment si ho ha fet tot: ha deixat menjar per als seus quatre gats«mig irlandesos mig catalans»i porta el sandvitx que es menjarà al migdia a la bossa. Avui és de tonyina, tot i que sap que això és gairebé un plat tabú per als seus companys.«Els irlandesos no mengen peix»,diu.

A les 12.30 hores, farà una pausa de 30 minuts per dinar. És poc temps, però, a canvi, té un horari que li ha ofert l'oportunitat de tornar a la universitat i fins i tot de fer classes de piano. Ja ha plogut molt des d'aquell octubre del 2006, quan va deixar la seva feina a Barcelona i es va instal·lar a Irlanda per millorar l'anglès. Va ser una decisió difícil perquè tant ella com la seva parella, l'Alberto, tenien bones feines a Catalunya i les seves empreses no estaven d'acord amb aquell viatge.

Es va arriscar i la seva vida va canviar tant que fins i tot es va casar a Irlanda, amb l'Alberto, és clar, i està tan integrada a la vida de l'illa que els caps de setmana treballa de voluntària a la biblioteca del comtat de Donegal.«Sento Irlanda com si fos casa meva. Tant que fins i tot em vaig casar aquí», diu.

De dilluns a divendres, l'Esther treballa per a una companyia mèdica nord-americana i s'encarrega dels clients que l'asseguradora té a Califòrnia. L'Alberto desenvolupasoftware per a una companyia d'aviació. En quatre anys l'Esther ha aconseguit una estabilitat que gairebé la fa sentir mig irlandesa i, diu, és gràcies als irlandesos.«A la meva empresa hi ha 18 nacionalitats diferents i no hi ha hagut mai cap problema. No sé si a Catalunya fem tot el possible perquè els immigrants

s'hi integrin».

Un 'hello' simpàtic

Des que l'Alberto i l'Esther van arribar al país sempre hi ha hagut un irlandès que els ha abordat de manera oberta, ja fos en un pub, a la vorera del carrer o en un parc, i els ha fet sentir com a casa. A unhellosimpàtic li han seguit preguntes curioses sobre Barcelona, sobre si eren parella.

«És molt gratificant compartir el dia a dia amb un poble tan meravellós. És clar que nosaltres respectem les seves creences i hem après una mica de gaèlic, cosa que els deixa bocabadats ja que només un 3% de la població el parla de manera habitual».La jornada laboral de l'Esther s'acaba a les 18.00 hores, excepte els divendres, que té horari intensiu. És conscient que aquest horari no té res a veure amb el que tindria a Barcelona.«Aquí les parelles tenen tres o quatre fills i les dones tenen sis mesos de permís maternal».

Els divendres es reuneixen amb els amics per prendre unes pintes en algun pub.«Beuen per emborratxar-se».En qüestió de cervesa –¡sobretot si és Guinness!– hi ha moltes diferències.«Quan surten, és per beure i poques vegades queden per sopar. Però la meva botifarra amb mongetes els agrada molt», fa broma.

És divendres i al pub hi ha concert. Als irlandesos els encanta la música. L'Esther i l'Alberto han après que els irlandesos no deixen conduir ningú si ha begut encara que només sigui una cerveseta.«Una vegada vam arribar amb cotxe i ens van agafar les claus». A les 2.30 hores seran a casa. La nit no és jove a Irlanda i demà l'Esther ha d'anar a la biblioteca.

Notícies relacionades

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

Cau una trama que tramitava padrons falsos a migrants a Palafrugell

Demà Antoni Farfán,

a Friburg (Alemanya).