Tot Déu passava per aquí

Que pràcticament qualsevol s'hi atrevia, que la sensació de risc, encara més, la idea de perdre la vida, no existia, que justament en aquest punt hi ha horitzó, les vies es perden de vista en la llunyania i, per tant, és simplement qüestió de mirar a una banda, primer, a l'altra, després, i esquivar els rails, passar sobre les travesses, salvar el desnivell que condueix a l'andana: que això era així i que feia anys que era així és el que diuen els assidus de la platja, d'aquesta esplanada enorme que és la costa a Castelldefels, un nom i un espai que des de dimecres estan inevitablement associats a la tragèdia. Les multes, que ara s'imposen amb el rigor de la por, brillaven, potser és el moment de subratllar-ho, per la seva absència.

«Sí... nosaltres mateixos passàvem per aquí», diu Jorge Gómez, equatorià, mig somrient i mig avergonyit, perquè ja sap que hi arriscava la vida. No ho intueix: ho sap. Que les víctimes eren totes, excepte una, d'origen llatinoamericà, no és cap casualitat, i no ho és no només perquè aquella nit, en plena revetlla, es presentés al poble, just a la platja, Rubén El Rey, venerada estrella tropical, sinó perquè Castelldefels té atributs que convencen equatorians, colombians, bolivians; i que els sedueixen. Potser és la proximitat, perquè molts viuen a l'Hospitalet, o a Bellvitge, potser és la sorra, que és «magnífica» –ho diuen, nostàlgics, uns quants: que els recorda el Carib–, potser els xiringuitos o l'espai, generós. Total: de llatinoamericans n'hi ha molts. I sempre. O gairebé sempre.

El somriure avergonyit

«Però no només nosaltres –continua Jorge, encerclant amb el braç el grup que l'acompanya, tres homes i dues dones–. Molta gent hi passava. Molta. Tant abans, quan funcionava el pont, el pas elevat, com després, quan van remodelar la infras-

tructura i van fer el túnel. Encara que, la veritat, fa uns mesos vam tenir un ensurt, estàvem travessant les vies i vam veure un tren que venia... No és que fos cosa de segons, no, ni de bon tros, però això sí, n'hi va haver prou perquè ens passessin les ganes de tornar-ho a fer».

I en això coincideixen, en termes generals, els llatinoamericans que ahir estaven dispersos per la platja, Eliana Cabrera, que és boliviana, Laura Mortola, que és de l'Equador, Carlos Morón, que també és de Bolívia. Que molta gent ho fa, que ells mateixos alguna vegada ho han fet: amb el somriure que significa les dues coses: que és un somriure i que és vergonya.

Una vergonya que és símptoma del que és símptoma: consciència del risc, que està mal fet, que ni és cívic ni és lògic ni és prudent. Ni és moltes altres coses. I per això tots, sense excepció, coincideixen que els que van travessar les vies en són responsables en gran mesura; temeraris, imprudents, massa arriscats. Jo ho he fet, sembla que diuen, jo m'hi he arriscat: sé el que podria –si hagués estat de nit, Sant Joan, de festa– haver passat. I ells, les víctimes, també. Però immediatament matisen: era Sant Joan, era de nit...

Notícies relacionades

Noms prohibits a Espanya: aquests són els que la llei impedeix utilitzar

Freixenet i els sindicats pacten un erto per la baixada de producció

«I el normal és que hi hagués un operatiu especial –critica Hernán Vega, equatorià, estirat al sol amb una Coca-Cola i un entrepà de pernil–. No estic dient que gran part de la responsabilitat no fos seva, si es tractés de posar xifres, a veure... jo diria que el 90% de la culpa va ser seva, evidentment, però considero que hi ha un 10% de responsabilitat de l'ajuntament, o de la Generalitat, no ho sé, no sé a qui correspon. El fet és que si saben que aquesta nit aquí hi vénen milers de persones el normal és que hi hagi controls, perquè saben que l'estació s'omplirà cada vegada que arribi un tren, i fins i tot jo sé que on hi ha molta gent hi ha problemes».

Uns metres més al sud hi ha Pol Henry i Jennifer Herrera. Equatorians, però que viuen a Madrid. Diuen que cada Sant Joan vénen a Catalunya, concretament a Castelldefels, i diuen que aquesta vegada no l'oblidaran. Sobretot ella, que hi arribava amb tren, amb les víctimes, que va passar pel túnel i quan estava a les escales, pujant, va sentir uns crits, després el so de pedres, aquest que molta gent ha descrit, i finalment silenci. Una cosa terrible, sepulcral.