Miquel Fuster, un dibuixant que va viure durant 15 anys als carrers de Barcelona, publica un còmic

«Em vaig aixecar del banc on estava assegut, en una plaça del barri de Sants. Vaig anar caminant fins a casa, que era a quatre cantonades. Em vaig treure les claus de la butxaca, vaig obrir la porta i em vaig estirar al sofà del saló, còmodament. De sobte vaig notar que el sofà era molt dur, el vaig tocar i vaig veure que estava assegut al banc. Em vaig despertar, una altra vegada, al carrer».

Ni les agressions, ni la dependència del vi, ni les amistats perdudes, ni el fred dels boscos de Collserola. El somni del banc és una de les vivències més terribles a la retina de Miquel Fuster, un dibuixant de còmic que passats els 40 anys va veure com un desengany amorós, l’incendi del seu pis de Sants i l’alcohol el van anar deixant al carrer, on va viure 15 anys. Però mai va deixar de fer els seus esbossos, encara que s’hagués d’alimentar amb tres o quatre litres de calimocho cada matí per superar el tremolor de les mans i adquirir la força suficient perquè el traç no li flaquegés com l’ànim.

Avui, Miquel Fuster, de 65 anys, és un remolí de records. En fa set que no beu i que viu sota un sostre. És un home que mira de cara, assumeix el seu alcoholisme –«dir-me exalcohòlic és una mentida encoberta»– i ha decidit no renegar del seu passat. Al contrari, està a punt de matar aquest somni del banc amb un altre somni: descriure en un còmic els anys que va passar als carrers de Barcelona. A l’editorial Glénat, que publicarà el treball del Miquel a l’abril, mai havien vist res igual: una qualitat artística unida a uns guions sense gat amagat, sense ficció. Tan durs com el traç negre del seu còmic.

El Miquel va sobreviure als carrers i als caixers automàtics. Als carrers i a les pensions compartides amb «tota la gent que viu fugint sempre». Als carrers i en centres de desintoxicació, d’on entrava i sortia per no acatar «la disciplina». Als carrers i als boscos de Collserola, on el Miquel es va refugiar de la por de ser atacat a la ciutat per «joves que de matinada s’inflen de ratlles als caixers i t’amenacen».

Amenaces i agressions, sí, com la que explica en un dels episodis del còmic. Va ser al port de Barcelona, on el Miquel descansava després d’haver malvengut uns dibuixos per comprar més vi i pagar-se la pensió d’aquella nit. «Dos pijos d’uns 20 anys, semblants als que es van carregar aquella dona en un caixer automàtic», se li van acostar i li van començar a fer preguntes. Quan semblava que se n’anaven, un d’ells li va llençar una llamborda a la cara i li va trencar el nas. «Van marxar rient», recorda el Miquel.

No va ser l’única vegada. La segona de les vinyetes d’aquesta pàgina descriu com una nit, en un caixer automàtic, uns joves«visiblement embogits per tot el que es devien haver ficat al cos van començar a clavar cops violentament contra els vidres del caixer amb ampolles i puntades de peu». Al cap de mitja hora, se’n van anar amenaçant de tornar. El Miquel va obrir la porta i es va escapar del banc amb pas ràpid, «sanglotant de ràbia i impotència».

La primera vinyeta descriu una altra de les pitjors experiències del carrer: la indiferència dels altres. El Miquel escriu al seu bloc: «Per ells som més inexistents que els fems; perquè almenys al percebre la pudor, els alteraria, encara que fos només per un instant, les seves faccions inhumanes. Ens neguen l’únic que ens queda, el reconeixement de la nostra pròpia existència».

Notícies relacionades

Els oceans, d’abocador a peça clau global, Tema del Diumenge

Juana Rivas, imputada per sostracció del seu fill menor

Tercera vinyeta. El dolor per l’amor perdut i, al mateix temps, la consciència que l’únic que va fer aguantar viu el Miquel va ser «el record de qui era jo abans, com una àncora per no caure definitivament». Va arribar a no reconèixer-se a si mateix, convertit en una piltrafa de 42 quilos: «El teu cos es converteix en una cosa que vas acompanyant, però que ja no ets tu».

Fa set anys, la Fundació Arrels va ajudar el Miquel a reconciliar-se amb ell mateix. Ara comparteix pis i aviat tindrà un sostre per a ell sol i per seguir dibuixant el còmic de la seva vida. «Ho faig perquè la gent prengui consciència que dins els embalums del carrer hi ha algú patint com un fill de puta. I que ningú es cregui que no li pot tocar a ell, he vist directors de banc al carrer». L’any passat, la Fundació Arrels va atendre un 27% més de persones que l’any 2008. Concretament, 1.254 ciutadans. 1.254 històries de dones i homes com el Miquel. Ell els ha posat cara, traç a traç, en blanc i negre.