Felicitats vulguem o no

E l meu amic Emiliano em diu que tenim una espècie de meteoròleg intern que, vulguem o no, es posa alerta quan canviem d’any. De manera que no serveix evitar celebracions, amagar-se el dia de Sant Esteve per no seguir menjant després del pollastre de la nit de Nadal i l’escudella del dia de Nadal, o desconnectar uns dies en una casa aïllada sense telèfon ni connexió a internet. Segons sembla, el nostre cos, vulguem o no, sap que és Nadal, sap que s’acosta l’any nou, i sap que, malgrat totes les nostres resistències, és hora de fer un recompte final i de començar l’any que entra amb algunes coses tancades. O això diu el meu amic Emiliano.

Tot i això, aquest any, com sempre, he començat les celebracions convençuda que, en veritat, m’agrada el Nadal. Em cau bé la meva família, m’agrada estar amb els meus cosins, conviure amb els meus germans, anar a passejar el meu gos al bosc amb la meva neboda, veure els llums dels carrers, comprar regals, veure les cares dels meus amics quan els obren, brindar, celebrar, abraçar-nos els uns als altres i percebre, un any més, aquella estranya olor nadalenca que ens fa girar-nos per veure si, en alguna casa pròxima, algú ha encès un foc al menjador. No ho puc evitar. M’agrada. Però llavors passa l’histèric Tió, el celebrat Nadal, el pausat Sant Esteve i s’acosta, pensant que cada any ens resulta menys important, el dia dels Innocents. Ja no ens fan gràcia les mateixes bromes tontes a les mateixes cadenes tontes de la mateixa tele tonta. No esperem que algú ens menteixi. No recordem que s’ha de celebrar el dia de la innocència. I únicament ens horroritzen els recordatoris que posen els diaris de dretes als no nascuts. Però passa el dia i ja està. Pensem que la dreta segueix sent la dreta i que els ninotets de paper penjats a l’esquena dels transeünts avui amb prou feines signifiquen res.

I llavors el cos fa clac, com si hagués passat una hora. I jo truco al meu amic Emiliano i li dic:

–No sé, em sento nostàlgica i això que he passat uns dies de Nadal fan-

tàstics.

–És el cos –em diu el meu amic Emiliano.

–¿El cos?

–Sí, sap que s’acosta Cap d’Any i fa recompte.

I jo penso que el meu amic Emiliano és fantasiós i li dic que pot ser, però que en veritat el temps és un invent nostre, que el cap d’any no és tan important, que a mi fins a Reis ja no m’emocionen gaires coses d’aquestes festes i que intentaré passar la nit de Cap d’Any en algun lloc tranquil envoltada de poques

persones.

–No és el meu tipus de festa –li dic.

I ell respon:

– És clar, és clar.

I després quedem per prendre una copa més tard i pengem el telèfon i jo m’assec a escriure aquest conte per desitjar-los a tots vostès unes bones festes i llavors temo que vostès, com jo, no ho podran evitar. Que vulguin o no vulguin sentiran un clac que els semblarà llunyà però que vindrà de dins i que llavors sabran, com he sabut jo, que és Cap d’Any i que el seu cos està programat per fer

recompte.

Potser recordaran una relació que s’ha acabat i que no volen que torni mai. Potser un amic seu ha estat operat amb èxit. Potser s’han canviat de casa. Potser ha nascut un nen. Potser han trobat a faltar algú. O potser han descobert que un amic pròxim és en realitat un amor pròxim. S’han canviat de casa. Han combatut la tristesa. S’han alegrat. Han intentat entendre algunes coses i ho han aconseguit. Han retrobat antics familiars. No ho sé. Però han passat coses i, segons sembla, diu el meu amic Emiliano, el nostre cos ho sap. I inevitablement farà recompte de cada una d’aquestes coses i tornarà a sentir-les una estoneta. Algunes amb nostàlgia perquè ja se n’han anat. Altres amb coratge perquè han estat excessivament doloroses. I unes altres amb alegria perquè comencen. Però sigui com sigui, els seus cossos i el meu estan preparats

per fer clac.

I més enllà dels propòsits, sembla que aquest és un moment en què

Notícies relacionades

Un dels mossos que va participar en el rescat d'una menor al Cardener: "Em va sortir de dins, veia que la nena s'estava ofegant"

Lleó XIV nomena el barceloní Daniel Palau nou bisbe de Lleida

el cos es recull com si fos una tortuga, brinda pels morts que se n’han anat, allunya els dimonis que li han fet mal, s’abraça als amics que ja no estan malalts i mira, amb tranquil·litat, la seva nova casa. Pensant que no és moment per pronosticar, sinó per recordar. I advertint-nos que, vulguem o no, cada gra de raïm hauria de ser un agraïment, una advertència, un comiat. Perquè aquest és moment de triar. Triar que no tornin els amors esquerps. Alegrar-nos per les bones noves. Acomiadar-se dels morts. Donar les gràcies o plorar. I abraçar-se a amics com el meu amic Emiliano per desitjar-li, amb un xiuxiueig que ell entén, feliç any

nou a tots.