Nadal en dic sec

Un vaixell en dic és un xoc. Recolzat el buc sobre uns puntals es diria que està suspès en l’aire. No toca terra. Està allunyat de l’aigua que el dotaria de sentit i es transforma en uns llimbs que a cap frontera s’aproximen, que no transgredeixen cap límit, però que els conculca tots, fins a convertir-se en l’expressió més exacta del no ser. Es diria d’ell que és a punt d’arrencar a volar i malgrat això amb prou feines està posat sobre alguna cosa. No camina, no vola, no navega. No és. En ocasions, la pròpia vida també és una mica així, un vaixell en un dic. Llavors, tot i ser-ho, es converteix en la més cabal expressió del no-res. Un Nadal passat a bord d’un vaixell en un dic és un temps no viscut. Pur fum. Pura soledat. I un silenci infinit.

L’Ari acostumava a fumar en pipa, a glopades que desprenien blancs cúmuls tempestuosos. Tenia la barba blanca i poblada, cotonosa i solemne, però no era el capità, sinó el primer oficial de bord. Cada vegada que t’entregava les guàrdies, la de les quatre de la matinada a les vuit del matí, la de les quatre de la tarda a les vuit del vespre, les més difícils, les de les hores crepusculars, quan els contorns són més tènues i les siluetes dels vaixells s’esvaeixen en la indecisa línia de l’horitzó, aquella corda fluixa en què tot pot ser i no ser, sempre deia el mateix: «Sóc la balena blanca del Bàltic. Si tens algun dubte, consulta’l amb mi. Si tens por, tin-tan, toca la campana». Després reia espasmòdicament, com podria fer-ho el Pare Noel, si arribés el cas.

Durant aquell Nadal llunyà, l’enorme buc del nostre vaixell va estar sostingut per uns quants puntals al dic sec d’un port del nord sempre ocupat per la boira. Havíem quedat a bord ell i jo, acompanyats per uns pocs tripulants, quatre de coberta, un cuiner i un marmitó i dos cambrers. Una vegada arribada l’hora del dinar del dia abans de Nadal –als vaixells es dina a les onze del matí i se sopa a les sis de la tarda– em vaig adonar que m’havia quedat sense tabac i que el responsable s’havia emportat a terra la clau del rebost, de manera que el meu Nadal s’anunciava sense fum. Vaig sentir el desfici propi de l’addicte i em vaig disposar a gorrejar el tabac de qualsevol que s’avingués a ser gorrejat. Quan l’Ari i jo vam seure a taula –li dèiem així per la seva manifesta tendència a donar a la seva gorra de plat la mateixa forma que tenien les dels oficials nazis, cosa que ens semblava excessiva per a un marí mercant– vaig creure endevinar que el regal nadalenc que em portava era un cartró de tabac i vaig respirar alleujat. Vam començar a dinar tot seguit.

Quan vam acabar les postres, vam decidir fumar-nos una cigarreta que ni em vaig preocupar d’endevinar d’on hauria sortit. Havíem begut com només els homes solitaris ho poden fer, amb perseverança i amb calma. I així vam continuar. A les sis en punt de la tarda, el cambrer va tornar a irrompre a la cambra, un espai minúscul en la immensitat d’aquell enorme transatlàntic, per servir-nos el sopar. Feia sis hores que parlàvem, cigarret va, copa ve, amb la contumàcia que s’ha dit.

Notícies relacionades

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

Cau una trama que tramitava padrons falsos a migrants a Palafrugell

Les hores es van succeir l’una rere l’altra. A poc a poc l’espai que ocupàvem al marge del temps i estrany a la realitat més pròxima, la pròpia del cada vegada més silent trànsit urbà de la ciutat del nord envoltada de boira nadalenca, es va anar fent més dens i concentrat. I ens va sorprendre el dinar de Nadal. Feia 24 hores que estàvem parlant, bevent i parlant, fumant i parlant, copa cap aquí, cigarret cap allà, suspesos en l’aire de la petita cambra que flotava a l’interior d’una mola que se sostenia en l’aire, amb prou feines recolzada sobre uns quants puntals de fusta, fràgils com ho són les paraules. Llavors va dir l’Ari: «Aquest és l’últim cigarret». «Aquesta és l’última copa», vaig afegir jo. Després va tornar a aparèixer el cambrer portant-nos el sopar del dia de Nadal. Feia 30 hores que parlàvem.

Ens van trobar, encara borratxos, tirats al terra de la cambra d’oficials, abandonats de nosaltres mateixos com si fóssim vaixells en un dic sec. Al nostre costat reposaven el regal que m’havia portat l’Ari, un cartró de tabac buit, i el que li havia portat jo a ell, també buit, un rom veneçolà anyenc i dolç que segurament havia estat el responsable que ens envoltessin la melangia i la nostàlgia, aquelles boires on tot se suspèn i tot s’adorm. Expliquen que les nostres mirades eren com de xoc i d’abandonament, suspeses entre la soledat i la boira, gairebé sense cap suports on sostenir-se.