Gabilondo: «El pacte educatiu és viable perquè ara hi ha voluntat política»

Inquilí des de fa vuit mesos del Ministeri d’Educació, el professor Ángel Gabilondo presumeix que, quan tres discuteixen, té orelles per fixar-se en les coses en què coincideixen. Deu ser veritat, perquè està en el bon camí per segellar un acord inèdit.

–Vostè persegueix un pacte polític per l’educació, però això no garanteix un acord social.

–No crec en un pacte educatiu sense el professorat, les famílies, els agents socials i les entitats que formen part de la comunitat educativa. El que passa és que com que l’estabilitat normativa és una de les preocupacions del pacte s’ha de buscar l’acord del PP, de l’oposició que aspira a governar. Però sí, un pacte polític és insuficient. Hi ha una gran demanda social, que és una de les coses que a mi més m’animen, i la voluntat política ha d’estar a l’altura d’això.

–¿Quines són aquestes set o vuit qüestions al voltant de les quals vostè opina que hauria de forjar-se el compromís?

–Una és l’estabilitat normativa. La nostra idea no és fer cap nova llei d’educació. Una altra cosa és que, com a conseqüència del pacte, s’hagi d’introduir algunes modificacions a les lleis. L’educació infantil fins als tres anys és un altre dels grans reptes. Cal fixar criteris sobre l’etapa. L’escolarització primerenca és garantia d’equitat i d’identificació de possibles problemes per fer un ensenyament més inclusiu.

–¿Quins altres?

–La formació professional (FP) ha d’estar al cor de qualsevol pacte amb cara i ulls. S’ha d’anar cap a un sistema més integrat amb el batxillerat i la universitat. També el coneixement d’idiomes, un tema en què estem lluny del que s’hauria d’esperar d’un país com el nostre. Un altre dels assumptes que cal abordar és el de modificar les formes d’ensenyar i aprendre, que en alguns àmbits són massa convencionals, amb noves fórmules de comunicació i participació basades en les noves tecnologies. On millor funciona aquest as-

pecte hi ha menys problemes d’autoritat amb els estudiants. I sobre la universitat també hem de pactar.

–Quan es refereix a la FP, el batxillerat i la universitat vostè parla de construir un sistema més flexible. ¿De quina manera?

–Tenim un sistema rígid, on si entres per un camí ja és molt difícil tornar enrere. Si fracasses a la FP, o la deixes perquè has anat a treballar i més endavant hi vols tornar, el retorn no és fàcil. Si fas tres anys de Dret i ho abandones, són tres anys com perduts. S’hauria d’acreditar aquesta formació i l’activitat professional realitzada, que tingués un reconeixement oficial, i que amb complements de formació l’estudiant es pogués moure en qualsevol direcció. Ja estem veient gent que ha fet una carrera universitària i que després cursa mòduls de FP per millorar la seva inserció laboral. També crec que cal promoure el màxim temps de formació possible.

–Anar a l’escolarització obligatòria fins als 18 anys.

–Tots els estudis assenyalen que com més formació té una persona, més possibilitats d’inserció laboral i realització personal troba. Partint d’aquesta convicció, vaig dir que tant de bo algun dia puguem ampliar l’escolarització fins als 18 anys. No dic que ara es donin aquestes condicions.

–Hi ha qui diu que ampliar l’escolarització no faria més que augmentar la xifra d’alumnes desmotivats que no volen estar a l’aula.

–Una de les claus és que no tots facin el mateix. No tots han d’estar estudiant el sintagma ni anar a classe a escoltar el professor. Hi ha moltes maneres. Tampoc s’ha de pensar que la FP és per als que no tenen capacitat intel·lectual o pertanyen a famílies amb poques possibili-

tats econòmiques. Això no és veritat i és un disbarat. I la FP també serveix per al desenvolupament personal.

–¿Vostè es veu capaç de posar els partits polítics d’acord sobre aquestes qüestions?

–He parlat amb tots els grups. He fet l’exercici de llegir els programes educatius dels partits i he constatat que el que és comú és molt més que els que ens diferencia. Si esgrimim les diferències no hi ha res a fer, però si ens posem a treballar en aquells aspectes en què tots tenim la consciència que s’hi ha d’intervenir, sí.

–¿No s’hauria d’esperar a veure si la llei orgànica d’educació (LOE) prospera abans de reformar-la?

–Hi estic d’acord, però deixar prosperar no és esperar a veure com prospera, sinó fer-la prosperar. I això comporta pactar les aplicacions i desenvolupaments normatius. El pacte que perseguim és una forma de treballar que consisteix a buscar el màxim consens possible en totes les decisions.

–¿El pacte és viable?

–Si hi ha voluntat política és viable. I ara per ara tinc confiança en la voluntat política, malgrat que aquesta voluntat tingui un punt de la volubilitat que depèn de circumstàncies que no sempre es poden controlar del tot. Respecte als continguts, és un pacte viable. I crec que la demanda social és tan gran que reforçarà la voluntat política del que tingui dubtes. No estar a l’altura de la voluntat dels ciutadans hauria de sortir políticament molt car.

–¿Deixarà que la Generalitat elabori el currículum escolar, com preveu la llei catalana d’educació (LEC)?

–Buscaré un acord sobre la interpretació d’aquesta qüestió. Hem d’aclarir quines són les competències de cadascú. Aquest aspecte està lligat amb l’Estatut i s’haurà de veure la sentència del Constitucional, que espero que no obri més problemes.

–Els recompensats amb la marca de campus d’excel·lència rebran pocs recursos si es compara amb iniciatives similars a Europa.

–La distinció és el més important perquè dóna capacitat per captar fons i tenir credibilitat en determinats entorns. Permet atraure fons locals, autonòmics, empresarials, tecnològics. D’aquí quatre o cinc anys ens sorprendrà el finançament que es pot incorporar a les universitats arran d’aquest procés, uns fons que en aquest moment ja superen, a través d’una o una altra via, els 600 milions. En pocs anys veurem que són un gran motor per canviar el model econòmic i de desenvolupament local i territorial.

–Quan era rector no es cansava de repetir que l’adaptació a Bolonya no podia fer-se a cost zero. Alguns rectors diuen que s’ha fet a cost gairebé zero.

–Queda molt per fer. Ara cal establir un model de finançament universitari sostenible que garanteixi el futur. Les universitats també han d’utilitzar millor els recursos i donar-ne compte públic.

–¿Quan hi haurà beques salari amb una dotació equivalent al salari mínim interprofessional?

–M’agradaria que aviat. Vam voler que al preàmbul de la norma que les va crear es parlés d’un horitzó, d’un nombre d’anys per arribar a la beca salari, però davant la situació econòmica difícil que travessem, Hisenda lògicament no vol compromisos. No hi renunciem i ens comprometem a incrementar la dotació cada any en la línia d’acostar-nos al salari mínim.

–Quan tinguem les beques que cal tenir, ¿s’haurà d’augmentar les taxes?

Notícies relacionades

Les escoles catalanes tindran 550 nous docents per atendre alumnes amb necessitats educatives especials

L’anella verda del Prat esquivarà un pla de 5.000 vivendes al Baix Llobregat

SEnDAixò de les beques que cal tenir no passarà un dia d’aquests. S’ha de saber que els últims anys s’ha fet un esforç extraordinari. Estem lluny del lloc europeu en què volem estar i mentre això segueixi així no s’ha de tocar res tot i que avui la major part del que costa la plaça d’un estudiant està finançada per tots els ciutadans, molts dels quals no

poden anar a la universitat.