La mina de Cabanesses, a Súria, és l'única d'Espanya dirigida per dones

L’esquer és que la de Cabanasses, a Súria (Bages), és l’única mina d’Espanya (i fins on se sap d’Europa) dirigida per dones, de manera que es convoquen els periodistes i aquell dia se’n presenten més de 20, es posen el vestit de miner i es declaren a punt per baixar, en companyia de les dones corresponents, a les entranyes de la Terra. És possible que ningú aliè al món de la mineria s’hagi preguntat mai si hi ha mineres entre els miners, que simplement doni per fet que n’hi ha (o ben al contrari, que no n’hi ha), però el cas és que al planeta de la igualtat la mineria encara és un regne per conquistar. En resum: en aquesta mina del Bages són uns avançats.

El dia, i això que és desembre, és càlid. Amb els cascos, les llanternes i les botes, els pantalons fluorescents i una ràpida lliçó sobre el que s’ha de fer en cas d’incendi («no passa mai, tranquil·litat»), el grup es reparteix en dos ascensors, que de seguida s’enfonsen a tota velocitat a terra. A la sortida fa fred. Esperen tres tot terrenys amb els sostres reforçats. El primer el condueix Isabel Martínez, que és d’Oviedo i és qui dirigeix la mina. Té 36 anys. El segon el porta Sara Rabeya, que té 32 i n’és la subdirectora; el tercer, el que tanca la caravana, Mònica García, que és la cap de torn de les instal·lacions. Fa olor de sal. Passejo per l’única (i última) mina de potassa d’Espanya.

La màquina amb majúscules

«Hi ha un límit de velocitat de 20 quilòmetres per hora», avisa la Mònica. Algú li pregunta si hi ha accidents i ella explica que de tant en tant, i recorda que fa tres anys un miner va morir després d’adormir-se al volant. En plena mina. «El cotxe va bolcar», explica. La caravana avança per la galeria mare, en l’argot el PIP (pla inclinat principal): un túnel d’uns quatre metres d’altura que a més resulta prou ample no només perquè hi hagi, si és necessària, una circulació en els dos sentits, sinó també per poder albergar el tub de ventilació i la cinta que transporta el mineral. Ens dirigim en direcció al minador: la màquina amb majúscules. La que esquinça i extreu. La quinta essència de qualsevol mina.

«Abans es treballava amb explosius –explica la directora– i un dels avantatges que tenen aquestes màquines és que la qualitat del material que s’extreu és superior». El grup ja contempla el minador, que treballa sense descans i va carregant camions, un darrere l’altre. Hem recorregut la distància màxima i ja no fa gens de fred, ben al contrari. «Devem estar aproximadament a 31 graus. En tot cas menys de 34 –explica la Mònica–. Als 34 les màquines es paren».

Algunes càmeres enfoquen els miners, i a poc a poc –semblen homes molt ocupats– alguns micròfons s’hi atreveixen. «És una feina com qualsevol altra –afirma

un–. Al final t’hi acostumes». De mineres, això sí, no n’hi ha (mineres operàries, s’entén), i en aquest sentit la imatge del treball brut a Cabanasses continua sent la del tòpic: homes forts apartats de la llum del sol. En total són prop de 300, dividits en tres torns per poder esprémer al màxim la mina. ¿Significa alguna cosa ser dona i manar tots aquests homes forts? ¿Significa alguna cosa aquesta pregunta, o la resposta que donem a aquesta pregunta? «És un món d’homes, sí, però simplement és que hi ha cada vegada més dones que estudien la carrera (Enginyeria de Mines) i es preparen per poder arribar fins aquí –explica Sara– Això és tot. A l’interior de la mina no suposa cap mena de diferència ser dona».

Notícies relacionades

El mosquit tigre ja es troba en 1.760 municipis espanyols

L’Agència Estatal de Salut Pública rep avui la llum verda

Polsina a l’aire

El PIP està ple –també és argot– de vies de tirades: petites cavernes excavades a un costat del túnel construïdes molt sovint com a cau per albergar els transformadors (de llum), encara que també solen acollir els menjadors dels miners. ¿I què dina un miner? Entrepà. L’ambient (sempre hi ha una polsina a l’aire) no inspira més. La caravana avança, segueix avançant entre la pols, que no es veu, però hi és, entre el soroll de la maquinària i de les cintes, del mateix aire, sota les mirades sempre estranyades i divertides dels miners. L’excursió acaba amb una visita al taller, que no només és un lloc de reparació sinó de creació: aquí s’acobla tot, perquè tot a la mina entra per peces.