El Donut de Panrico ja només existeix en forma de producte envasat

No té gaire importància que s’acabi el Donut fresc, potser diran alguns, i esgrimiran l’argument habitual: hi ha coses més greus, més urgents, més importants. I al davant hi tindran un batalló d’insatisfets, sensibles a la importància que hi ha en el fet que s’acabi el Donut fresc, que diran –diuen–, alguns amb l’aspecte resignat, que tot el que pot empitjorar empitjora, i que intenten entendre per què ja no tenen a la mà el plaer normal, senzillament normal, de començar el dia amb això: un simple dònut fresc.

Però el fet és que s’han acabat; la rosquilla acabada de sortir del forn, que arribava als matins als bars, que tenia el gust i la textura, fins i tot l’olor del que és acabat de fer... aquell producte ja no existeix. La notícia va saltar fa alguns mesos, quan Panrico va anunciar que havia invertit 35 milions d’euros en el«rellançament de tota la gamma de productes Donuts»,i en un comunicat (que encara està penjat a la seva pàgina web) explicava que«una de les principals novetats» era la«utilització d’un nou envàs»,i que aquest permetria«mantenir els dònuts frescos i tendres durant tota la setmana».

Frescor i tendresa han estat sempre les característiquessine qua non d’aquest producte. Un dels episodis més atractius de la seva confusa història (es diu, per exemple, que el van inventar els holandesos, però no hi ha consens sobre aquesta qüestió) és aquell que estableix que va ser el capità de navili nord-americà Hanson Crockett Gregory l’home que a finals del segle XIX va inventar el dònut amb forat. Les versions varien; la més graciosa explica que en plena tempesta tenia un dònut a la mà (dels que la seva mare li havia donat per al viatge), i que, incapaç de maniobrar i menjar al mateix temps, es va desfer del brioix incrustant-lo en un pal del timó.

Que la llegenda (alguns sostenen que no és res més que llegenda) involucri un capità nord-americà és significatiu: va ser allà, als Estats Untis, on al segle passat el dònut va conèixer l’esplendor, i on, sobretot, es va convertir en la rosquilla famosa que altres països van començar a incorporar a la seva dieta. Entre ells Espanya, un dels pocs llocs on el dònut és més que un producte: és una marca registrada. I el propietari de la marca, tothom ho sap, és Panrico.

«Està bé per als súpers»

Notícies relacionades

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

Cau una trama que tramitava padrons falsos a migrants a Palafrugell

El que ara s’obté quan es demana un Donut en un bar o un forn és una pasta embolicada en una bossa de plàstic. Alguns diuen que és trist. D’altres asseguren que no té el mateix gust. Alguns estan descontents; d’altres, molt descontents.«Està molt bé per als supermercats, no per als bars», apunta algú. ¿I Panrico? Panrico no només diu que el producte és millor; també diu que és igual de fresc.«El que s’ha aconseguit amb el canvi d’envasat és garantir la frescor del producte durant més temps –diu un portaveu–.No donar-li més vida, perquè dura el mateix, però ara està tan fresc el dilluns com el dijous».

El plàstic individual i una substància en el producte que evita la sudoració en són les dues grans novetats. Panrico diu que les vendes han augmentat un 30%, cosa que porta a la inevitable conclusió que potser els descontents no són tants; potser els més fanàtics entre els fanàtics, els irreductibles o insubornables, els que cada dia esmorzen el mateix i coneixen de memòria el que mengen i són capaços de detectar qualsevol canvi, per ínfim, insignificant que sigui.