Las Tablas de Daimiel agonitzen després de dècades de degradació

L’ olor de fum encara és intensa. Al costat del vell molí de Molemocho, a la riba del riu Guadiana SEnDo millor, del que devia ser el riu Guadiana i que ara és poc més que un barranc poblat de malesa–, hi ha restes recents de vegetació calcinada. El matí és fred. No gaire lluny encara es distingeix una fumarola, una columna de fum que neix directament del sòl. Trista estampa per a qui arriba per primera vegada al Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel (Ciudad Real), un dels 38 espais que la Unesco reconeix a Espanya com a Reserva de la Biosfera.

«A finals de setembre hi va haver un foc. Diuen que el va provocar un incendi subterrani que avança per sota de la terra i que crema des de l’agost», explica Germán Cañadilla, un habitant de la zona de figurasan-chopancesca, amb somriure desdentat i panxa generosa. L’home, de 51 anys, recorda els temps en què, en aquell mateix lloc ara cendrós, el Guadiana «era un riu amplíssim». I estén els braços en creu. Tant com li permet el seu cos rodanxó.

CARBÓ SOTA EL SÒL / El subsòl de Las Tablas de Daimiel es crema. «És estrany, ¿oi?», inquireix Cañadilla. «El substrat de torbes que hi ha sota el parc nacional –i també sota l’antic llit del Guadiana, situat a les portes del parc– s’ha assecat, després d’anys i anys d’extracció continuada d’aigua. Ara, aquestes torberes, que de fet són carbó vegetal, han entrat en un procés de combustió», aclareix José Manuel Hernández, membre del patronat encarregat de gestionar l’espai natural i representant d’Ecologistes en Acció a Daimiel.

De barba poblada i conversa pausada, Hernández afirma que els especialistes desconeixen quan es va declarar l’incendi –parlen d’un procés d’autocombustió– i quina és la superfície cremada. Estimen, això sí, que en alguns llocs les torbes arriben a tenir una profunditat de fins a 4 metres. L’ecologista rememora un incendi similar al d’ara, que va tenir lloc el 1988. «En els punts on cremen les torberes, el subsòl perd consistència i, al trepitjar-hi a sobre una persona, s’enfonsa…» Fa 21 anys, diversos vianants van caure en algun avenc i «van patir cremades», relata. Aquesta vegada, que se sàpiga, no s’ha produït cap incident greu.

L’incendi subterrani ha estat la gota que ha fet vessar el got, l’episodi que ha fet veure a l’opinió pública espanyola i de mig Europa la delicada situació del parc nacional, per a alguns «immers en un procés irreversible». De les 1.928 hectàrees oficials de Las Tablas de Daimiel, actualment només hi ha poc més de 15 hectàrees inundades. I ho estan perquè «des de fa 7 o 8 anys, bombem aigua del subsòl». «Si no fos així, no tindríem ni això», assenyalen els guardes de l’espai.

POUS SENSE CONTROL / La que va ser la gran reserva humida del centre d’Espanya, un aiguamoll d’una riquesa faunística de primer ordre, distingida per organismes internacionals, ha sucumbit a més de tres dècades de perforació de pous. Des del 1956, quan una llei franquista va permetre dessecar aquestes terres per convertir-les en cultius, han proliferat les captacions d’aigües subterrànies, amb les quals els propietaris de Ciudad Real han pogut regar vinyes i oliveres –cultius tradicionals a la zona–, però també blatdemorars i plantacions de remolatxa, cebes, síndries i melons. Alguns d’aquests pous –es parla de centenars de milers, però ningú és capaç de precisar la xifra– són legals, estan controlats i autoritzats. D’altres, no.

Pels ecologistes, solament hi ha una solució: impedir que es continuï captant aigua i deixar que el conegut com a aqüífer 23 –el que proveeix Las Tablas, els Ojos del Guadiana i, globalment, la Reserva de la Biosfera de La Manxa Humida– recuperi els seus cabals.

Notícies relacionades

Crim brutal a Sentmenat: «Discutien molt, ell era molt masclista i ella s’havia cansat de mantenir-lo»

Cop a una banda que robava DNIs, es disfressava com les víctimes i els retirava diners del banc

«Entre tots, l’hem exhaurit», admet l’alcalde de Daimiel, José Díaz del Campo. Al seu despatx de l’ajuntament, el regidor, conscient que «s’ha de posar ordre d’una vegada en tot això», aposta per una solució diferent de la dràstica proposta dels verds. Per aturar l’incendi subterrani, s’hauria de tornar a inundar les taules amb un transvasament des del Tajo. De fet, recorda Díaz del Campo, ja existeix una infraestructura construïda en molts trams.

L’alcalde, amb tot, no es dóna per satisfet amb aquesta solució d’emergència, que dimarts oficialitzarà el Ministeri de Medi Ambient i que podria estar a punt al gener. No, l’ajuntament exigeix que es garanteixi una aportació per a Las Tablas «d’entre 8 i 10 hectòmetres cúbics d’aigua anuals». Encara que això pugui no agradar a alguns.