La burgesia intuïa el saqueig del Palau però va preferir callar

Una desena de converses mantingudes ahir mateix amb persones significatives de l’anomenada societat civil catalana, abans simplement burgesia, es van saldar amb un mateix guió:

–¿Has seguit l’escàndol de Millet al Palau de la Música?

–Sí.

–¿Què et sembla?

–Només parlo sota anonimat.

–D’acord. ¿T’ho esperaves?

–Es veia a venir.

–¿Per què ha callat tanta gent?

–Perquè no valia la pena parlar.

–¿Retorn al silenci de sempre?

–Segur que sí.

–¿I l’intent d’arribar a una solució ràpida promogut per l’advocat de Millet, Pau Molins Amat?

–Una novetat. Abans l’estratègia era la dilació fins a l’oblit.

Aquests testimonis presenten matisos. El que més crida l’atenció és el d’un directiu d’empresa familiar catalana amb projecció internacional que, com tots els consultats, té vincles de parentiu amb la nova direcció de la Fundació Orfeó-Palau, que Millet presidia fins que el juliol passat es va descobrir que s’estava apropiant milions de la caixa. «Tothom ho sabia. Millet és un pepero catalanista, termes contradictoris. Estava boig, es creia que el Palau era seu. La seva habilitat va ser anar venent certificats de catalanitat a els que sentien la necessitat de congraciar-se amb la societat catalana. El pacte que va fer amb Aznar n’és la prova».

DESCONFIANÇA ANTIGA / ¿Se sabia? «És clar que sí. Qui no ho sap és que no ho vol saber». La desconfiança ve de lluny. El 1984 va esclatar l’escàndol de Renta Catalana, una societat d’inversió impulsada per Millet i els que després van ser diputats de CiU Josep Maria Trias de Bes i Joaquim Molins Amat, germà de l’advocat de Millet.

Amb aquest antecedent, diversos consultats es declaren perplexos perquè Millet fos president de l’Agrupació Mútua i de Bankpyme fins que es va destapar el saqueig del Palau. Un advocat barceloní destacat en la denúncia dels vincles entre poder polític i econòmic avisa: «Els delictes poden prescriure, però la memòria, no». Sorneguer, afegeix: «Almenys hem aconseguit que a Barcelona es concentrin els millors advocats penalistes d’Espanya». Els mateixos que fins al final del franquisme eren experts en mercantil van trobar el filó d’evitar la presó a delinqüents de coll blanc. Fins que va caure en desgràcia, el més conegut era un que avui compleix presó, Joan Piqué Vidal, al despatx del qual va començar Pau Molins.

CALLAR I CALLAR / La néta d’un gran industrial del metall català, que avui és alta executiva financera, confessa: «El descontrol era molt gran. Però calles perquè tampoc tens mitjans per analitzar. Et donen els números mitja hora abans d’entrar a la reunió que els ha d’aprovar. I calles perquè tampoc tens mitjans per denunciar-ho. Quan descobreixes que saps el que ja sap tothom, et sents només un gra de sorra en tot aquest entramat i et preguntes què hi pots fer. Aleshores calles, vas a la teva i penses: ‘Ja s’estavellaran’».

Aquesta executiva admet que la frase que va dir ahir l’advocat Molins en una entrevista a Catalunya Ràdio –«volíem solucionar-ho al Palau, no als jutjats»– reflecteix la preferència de tots els que s’han implicat en el coliseu modernista.

TREMENDA BUFETADA / Que l’expressió burgesia catalana, o barcelonina amb més precisió, ja no és adequada sintonitzaria amb la resposta d’un directiu de la patronal tèxtil: «La nostra gent ja no és ni burgesa ni catalana. No tenim opinió sobre el tema del Palau perquè n’estem al marge. En canvi, un membre de la nova directiva de l’Orfeó-Palau assegura que la patacada s’ha notat: «Ha sigut una bufetada tremenda.» ¿Justifica la pressa per tancar el cas amb el mínim de danys? «És clar que sí.» ¿Hi ha por de perdre patrocini? «De moment, no.» Alguns mecenes, la majoria empreses, confirmen que no desertaran. No és estrany: molts directius d’aquestes empreses consten amb nom i cognoms entre els protectors. Ara, després de la confessió de Millet, amb la qual esquitxa col·laboradors i proveïdors, tot són presses per allunyar-se de l’empestat: ahir van apartar Millet de les fundacions del Barça i del Liceu, i el PSC, que fa poc va estar a punt de donar-li una medalla de l’Ajuntament de Barcelona, ara li reclama que torni la Creu de Sant Jordi.

LA BUGADA, A CASA / Un empresari d’una família de la burgesia rural, malgrat que ell va néixer en una majestuosa casa de l’Eixample, és mostra directe sobre l’omertà: «Els draps bruts es tapen entre les famílies. Totes tenen alguna cosa a amagar. Ho saben, però callen». I apunta que la trama s’ha descobert per la «indignació d’algú de dins» després de la compra per part de l’Orfeó d’un local del mateix Millet.

Els consultats admeten amb resignació que aquest cas, si té alguna semblança anterior, és amb el que va portar a la presó l’exjutge Lluís Pascual Estevill. La seva tècnica d’enriquir-se era tan simple com increïble: com a jutge d’instrucció, buscava algun empresari ric al qual extorsionar. Feia que es detingués algun dels seus empleats, l’enviava a la presó i després apareixia el mediador –sovint, Joan Piqué Vidal– per cobrar el rescat i posar el detingut al carrer.

Notícies relacionades

Ownat amplia l’oferta per a mascotes amb una línia especialitzada en gats

Elise Alonso, Premi Europa Jove convocat per la Comissió Europea: «Em va impactar saber que a Catalunya un de cada tres nens són pobres»

CATALANITAT EN VENDA / Un dels primers afectats va ser l’empresari Javier Ferrero (Nutrexpa). Però el més sonat va ser el cas de José Felipe Bertran de Caralt, que no va cedir al xantatge. Quan ja tenia bitllet per a la Model es va presentar al jutjat amb una bossa amb les seves pertinences necessàries. Era una bossa vulgar, però un avís al poder d’aleshores: portava imprès el nom Casinos de Catalunya, empresa amb uns directius que van estar acusats de pagaments de comissions a CiU. Bertran, avui patró del Palau, sabia que la temperatura ideal de la venjança és la freda.

Això de Millet, patró de l’aznarista FAES, pot ser similar, segons els consultats. Tants anys donant patents de catalanitat per diners van afavorir que alguns se n’atipessin i que la informació arribés a Hisenda. Un empresari va sentir dir a Ferrero passat l’estiu: «Del personatge [Millet], ¿què se’n podia esperar?». L’executiva financera és concloent: «La confiança cega en Millet no era tal. No era cega, era tonta».