Els tècnics detecten al Pirineu dos óssos adults no identificats

Dos óssos adults no controlats fins ara, possiblement tres, deambulen pels Pirineus sense que els tècnics sàpiguen exactament quin és el seu origen ni la seva ascendència. Han estat vistos a la Vall d’Aran i al municipi de Farrera (Pallars Sobirà), però s’ignora la seva edat i qui és la seva mare, van confirmar ahir fonts de l’equip francès que realitza el seguiment dels óssos bruns del Pirineu. La població de plantígrads a la serralada s’estima ara entre 17 i 19 individus.

Es tracta, amb tota probabilitat, d’exemplars nascuts entre els anys 2000 i 2003, raó per la qual podrien ser fills de l’óssa eslovena Ziva

–alliberada a prop de la localitat de Melles el 1996–, «o fins i tot podrien pertànyer a una segona generació, és a dir, ja podrien ser néts de Ziva», va apuntar Frédéric Decaluwe, enginyer de l’Oficina Nacional de la Caça i de la Fauna Salvatge (ONCFS), l’organisme al qual l’Estat francès ha encomanat el seguiment dels animals.

Els dos nous óssos van ser vistos per primera vegada el 2008, segons recull l’informe anual de l’ONCFS. El primer, «un mascle de mida gran», va ser localitzat a la primavera mentre recorria la vall d’Artiga de Lin, al municipi aranès de les Bordes. El segon, del qual no se’n va poder determinar el sexe, va ser vist a l’octubre a Farrera, «no gaire lluny de la frontera amb Andorra».

Els tècnics poden haver localitzat també un tercer exemplar, ja a la zona oriental del Pirineu, entre el 18 i el 19 de juny, però els rastres trobats a la zona per on va passar l’animal no van permetre confirmar si es tractava d’un nou exemplar o d’algun altre ós ja conegut, com Boutxy. «Són animals que fins ara no havien estat individualitzats, perquè desconeixíem les seves dades genètiques», va destacar ahir l’enginyer de l’ONCFS, satisfet perquè la presència d’aquests exemplars suposa un important avanç per al programa de reintroducció de l’ós al Pirineu.

NOUS OSSETS / A aquests dos adults se sumen, va confirmar Decaluwe, els dos ossets nascuts aquest hivern en la que ha estat la segona ventrada de Hvala des que va ser alliberada el 2006. L’óssa, que aquests dies ha tornat a la Vall d’Aran –després d’haver passat gairebé tot l’estiu al vessant francès del massís–, va ser vista el juny passat amb les seves dues noves cries i un exemplar jove. Frank Capdevila, especialista de Depana, dóna per fet que aquest animal és o bé Pollen o bé Bambou, filles de Hvala nascudes durant l’hivern 2006-2007.

Sarousse és la gran decepció. En contra del previst, finalment no va donar a llum nous ossets durant l’última hibernació. «Ha estat una llàstima –es va lamentar el tècnic francès–. És una femella en edat reproductora que en tres anys encara no ha tingut descendència».

Notícies relacionades

Dos presidents, a 550 metres i sis mesos sense parlar-se

Sánchez promet a les víctimes de la dana un funeral d’Estat a València

Una vegada morta Franska, una óssa d’hàbits inquiets, Hvala i Boutxy són ara els dos exemplars que donen més senyals de vida, segons les dades de l’equip de seguiment francès. A més a més de les ones emeses pel seu radiotransmissor, Hvala va ser detectada el 2008 en 13 ocasions de forma visual, per restes genètiques deixades en els seus recorreguts o per atacs a bestiar domèstic. A Boutxy el van detectar 12 vegades. En canvi, altres exemplars segueixen en el més absolut dels anonimats, com Kouki, del qual no es tenen senyals des del 2002. Encara que no ha aparegut cap cadàver, possiblement està mort.

A Hvala, va indicar Decaluwe, «encara se li fa un seguiment telemètric. Malgrat que pensàvem que la bateria del localitzador que porta col·locat a l’abdomen s’esgotaria a la primavera, encara rebem senyals, encara que febles». A qui sí que se li ha perdut el rastre via transmissor és a Sarousse, «que va acabar el període hivernal ja sense localitzador». Pot ser que no sigui un greu problema si es posen en marxa les anunciades patrulles de seguiment. «Al Cantàbric tenim 130 óssos sense radiotransmissor i sabem on són gairebé tots», diu Guillermo Palomero, de la Fundació Oso Pardo.