Moncho Ferrer: «La mort del meu pare és la fi d'una era, però no dels seus somnis»

Nascut a: Anantapur (Índia), el 1971. Estudis: Titulat en

Relacions Internacionals per la

universitat anglesa de Keele.Estat civil:

Casat amb Vishala

el 2001, amb qui té dues filles.Funcions a l’oenagé:

Com a subdirector del programa de desenvolupament de la Fundació Vicente Ferrer, el seu treball inclou les àrees següents: educació, vivenda, sanitat, ecologia, persones amb discapacitats i dona.

Moncho Ferrer, fill del desaparegut Vicente Ferrer, parla a Anantapur del futur de la fundació al costat de la màquina d’escriure en què els seus pares van redactar el seu primer projecte assistencial, fa 40 anys. Després de l’entrevista visitarà la tomba del cooperant, a Bathalapalli, per estudiar quin ­tipus de memorial es construirà al lloc.

–Hi ha un important moviment ciutadà al qual fins i tot s’ha sumat el Govern de la Generalitat perquè a la seva organització li concedeixin el premi Nobel de la pau. ¿Vostè com ho veu?

–El meu pare hauria dit: «Oblida-te’n i posa’t a treballar». Encara que també és veritat que estava molt orgullós dels premis que li van concedir. Els guardons signifiquen publicitat, i això té la seva part bona, perquè permeten aconseguir més recursos i així es pot ajudar més gent. Però també et descentren de la feina. És una qüestió difícil de ­calibrar.

–¿Què suposa la mort del seu pare? ¿Té la impressió que alguna cosa, més enllà de la vida de Vicente Ferrer, s’ha acabat?

–La mort del meu pare suposa el final d’una era, però no és, definitivament, el final dels seus somnis ni dels seus projectes. Ara la nostra motivació encara és més forta. No volem que es digui: «Des que Vicente Ferrer ha mort, les coses no funcionen». Hem de continuar amb aquesta tasca.

–Però és lògic pensar que la desaparició del seu pare afectarà d’alguna manera la feina de la fundació.

–Ell no va estar gaire actiu els últims anys, però la seva mera presència ens donava seguretat. Era el pro­tector i el proveïdor. Ara ja no és aquí, i, és clar, és molt difícil reemplaçar-lo, però crec que la seva mort tindrà un efecte positiu. Els treballadors de l’organització faran que sigui ­així.

–Encara que la tasca de l’oenagé és el producte de moltíssima gent, ­hauria estat impossible sense l’empenta del seu pare, dotat d’un gran carisma i magnetisme. Vostè sembla més retret.

–Jo sóc jo. Tinc les meves maneres. No vull ser comparat amb el meu pare, encara que ell sigui el meu exemple a seguir. Jo sóc Moncho. Tinc 37 anys, així que hi ha temps per guanyar carisma.

–La fundació es finança gràcies a l’apadrinament de nens per part de particulars espanyols i també, però en menor grau, amb diners de governs com el de Catalunya, Castella-la Manxa o les Balears. Vostè té menys vincles que el seu pare amb Espanya. ¿No tem que això pugui afectar l’organització en el futur més pròxim?

–Jo també sóc espanyol, però, sí, es podria pensar una cosa així. De totes maneres, els visitants que vénen d’Espanya no em veuen com un estranger. I ara, a més, vull anar més a Espanya.

–Es deu haver preparat per agafar el relleu. Vicente Ferrer feia uns quants mesos que estava molt malalt.

–Sí, però ell sempre havia aconseguit sortir-se’n de totes les seves malalties. Semblava que s’havia de morir, anava cap avall, però després ressorgia. Vam haver de pensar en el que podria passar. L’últim dia, això sí, va ser el més dur. Podia veure com la seva respiració anava disminuint d’intensitat. Aquesta ha sigut la primera vegada que he vist morir algú.

–¿Per què van decidir enterrar-lo a Bathalapalli, a 28 quilòmetres de la seu de la fundació, que està situada a Anantapur?

–Per motius pràctics i sentimentals. El meu pare mai va dir on ­volia ser enterrat. L’únic que li va dir a la meva mare és que volia una creu de ferro a la seva tomba. A ­Bathalapalli hi ha l’hospital, el centre per a malalts de VIH i moltes altres coses. Vam arribar a discutir si havia d’estar on estem nos­altres, la família. Però vam pensar que no ens el podíem quedar només per a nosaltres. Aquesta és la part sentimental. La pràctica és que a Ba­thalapalli tenim un solar molt gran, on està enterrat, i on construirem el seu memorial, que serà simple, com ell hauria volgut.

Notícies relacionades

El jugador de l’Espanyol Álvaro Aguado, acusat de violació, declara davant la jutge que va ser sexe consentit

¿Quantes hores has de dormir si vius a Catalunya? La Universitat de Columbia ho revela

–Durant el sepeli, vostè va exercir d’orador, va consolar els que ­plo­raven, va carregar amb el fèretre i, davant el perill d’una allau humana, va conduir els que vo­lien arribar fins a la tomba. I ho va fer ­aparentment serè. ¿Com ho va aconseguir?

–Sóc el fill del meu pare. Tinc les seves energies i les seves forces. No hi ha gaire més.