Les pel.lícules sobre delinqüència juvenil no solament van reflectir la realitat oculta sinó que la van mitificar

Encara que va morir tirotejat als 16 anys, el 1979, José Joaquín Sánchez Frutos, el Jaro, va tenir temps de convertir-se en una celebritat. El seu company Guillermo Segura Martín, el Guille, va explicar en una entrevista que van començar a fer estrebades, els porros de la delinqüència juvenil, al veure Perros callejeros (1977), pel.lícula inspirada en les accions de Juan José Moreno Cuenca, el Vaquilla. El Jaro també tindria la seva biografia cinematogràfica trucada, Navajeros (1981), si bé a títol pòstum.

El psicòleg Jaume Funes diu: "A Cornellà hi havia el cine San Ildefonso. Era enorme. 1.500 butaques o així. Veure allà Perros callejeros va ser inoblidable. El verdader espectacle eren les reaccions del públic. La seva identificació amb els nois de la pel.lícula era absoluta".

L'actor i model Bernard Seray va interpretar el Vaquilla a Perros callejeros 2 (1979) i Los últimos golpes del Torete (1980). "Més d'un cop vaig tenir problemes en aeroports perquè la Guàrdia Civil pensava que era el Vaquilla --explica--. Per evitar-me aquell circ, en una ocasió vaig agafar un bus nocturn de Madrid a Barcelona. Van posar Los últimos golpes del Torete i es va armar tal enrenou que vaig haver de baixar a Medinaceli".

Neix un subgènere

Per si encara no ha quedat clar: tant va nodrir el carrer el cine com al revés. L'exposició Quinquis dels 80, comissariada per Amanda i Mery Cuesta, cap parentiu entre totes dues, també analitza la retroalimentació entre realitat i ficció.

Si bé tenia antecedents com Los golfos (1961), de Carlos Saura, i Juventud a la intemperie (1961), d'Ignacio F. Iquino, el títol fundacional del sub- gènere quinqui va ser la primera entrega de la saga Perros callejeros, de José Antonio de la Loma. Malgrat la disfressa de cine social, la pel.lícula és pur exploitation, és a dir, aprofitament sensacionalista d'un fenomen d'actualitat. Dos, en aquest cas, perquè a més de la delinqüència juvenil el film també esprem el sexe. Eren els temps del destape. Doble ració de morbo. La sèrie de De la Loma va tocar fons amb Perras callejeras (1985).

De la gran (i sospitosa) categoria de les pel.lícules basades en fets reals, Perros callejeros va presentar en societat Ángel Fernández Franco, un noi de la Mina conegut com el Trompeta a qui el murri De la Loma va posar l'àlies artístic el Torete per vincular-lo amb el Vaquilla. El Torete va ser per a la resta dels seus dies.

Seray recorda que durant el rodatge de Los últimos golpes del Torete la seva nòmina i la del protagonista es van intercanviar per error. "Va agafar una enrabiada al veure que cobrava molt menys que jo", diu.

Una persona pròxima a Fernández Franco assegura que el personatge va ser "la ruïna" de la persona. "El Torete va fer d'Ángel un heroi, però també li va dur moltes enveges al barri i l'assetjament de la policia. Anaven per ell perquè els deixava en ridícul. S'ho carregaven tot. Jugava a futbol amb el Mediterráneo. Durant un partit van anar a buscar-lo i se'l van endur emmanillat".

El comissari Juan Martínez nega que hi hagués malvolença policial amb els quinquis en general i els quinqui stars en particular. "Nosaltres érem policies i ells, atracadors. Res més", etziba. No obstant admet: "Amb els cotxes ens escarnien de mala manera. No podíem amb ells. El seu favorit era el Seat 1430, al qual anomenaven la Loca".

Autenticitat

El Jaro va ser a Madrid el que el Vaquilla a Barcelona. Eloy de la Iglesia, a qui s'ha d'agrair que en les seves pel.lícules es deixés de contes benintencionats per anar amb truculència al gra, també va recórrer a un noi marginal per interpretar el Jaro a Navajeros. José Luis Manzano, així es deia, es va convertir en l'actor fetitxe del director basc. Tampoc Carlos Saura va poder resistir-se a donar un toc d'autenticitat a Deprisa, deprisa (1981) utilitzant xavals problemàtics d'intèrprets.

Notícies relacionades

Una aplicació connecta el sobrant dels súpers amb les oenagés

Multes de fins a 500.000 euros contra el malbaratament alimentari

La realitat, la seva amplificació mediàtica i la seva versió cinematogràfica van generar alarma social. "En poc temps es va passar de cridar al carrer ¡menys policies i més educadors! a reclamar ¡més policies i menys tonteries!", recorda Funes.

Des del front rumber, grups com Los Chichos, Los Chunguitos i Los Calis (amb el seu esborronador èxit Heroína) van completar la transformació d'un fenomen social en un fenomen pop.