Entrevista

José María García: «Em penedeixo que De la Morena i jo ens embranquéssim en una guerra absurda»

  • Així van destronar els velociraptors de De la Morena al tiranosaure García

  • La docusèrie sobre José María García arribarà a Movistar Plus+ al maig

  • Javier Gutiérrez: «Trobo a faltar el carisma de ‘Supergarcía’»

José María García: «Em penedeixo que De la Morena i jo ens embranquéssim en una guerra absurda»

MOVISTAR PLUS+

7
Es llegeix en minuts
Marisa de Dios
Marisa de Dios

Periodista

Especialista en sèries i programes de televisió

Ubicada/t a Barcelona

ver +

José María García va ser, durant dècades, el gran referent de la ràdio esportiva espanyola. Amb ell va néixer una manera de fer periodisme, amb un estil contundent i sense pèls a la llengua, i una competitiva franja en les ones, la de la mitjanit, en la qual va entaular una cruenta batalla amb el seu més dur rival, ‘El larguero’ de José Ramón de la Morena. Als 79 anys, qui va fer famoses expressions com ‘ojo al dato’, ‘chupópteros’ i ‘abrazafarolas ajusta comptes amb el seu passat a ‘Supergarcía’, la docusèrie de tres episodis sobre la seva carrera que Movistar Plus+ estrena dilluns.

No és la primera vegada que li ofereixen fer una docusèrie sobre la seva vida. ¿Quina condició hi va posar?

Només que no em censuressin. Els que em coneixen ja saben que si això no es compleix no ho hauria fet.

Diu que tenia tots els condicionants per no haver fet res en el món de la ràdio. ¿Per què?

La meva veu no era gens radiofònica. Quan vaig començar als anys 60 Santiago Bernabéu, que va ser president del Madrid i amb qui no m’avenia, em deia que tenia una veu efeminada.

Doncs precisament va marcar un estil perquè es va diferenciar dels altres.

Intentava ser diferent per no viure pendent dels capricis dels mandataris i poder fer el periodisme com jo l’entenia. Vaig treballar a TVE, on hi ha professionals que han estat 20 o 30 anys perquè sortien amb un bolígraf daurat a dir: bones notícies, som campions del món de caça. En canvi, a mi em feien fora cada 15 dies.

¿Vostè deia el que no agradava escoltar?

Tant, que em castigaven com a l’escola, cada 15 dies a casa. Fins que em vaig cansar i li vaig dir a Adolfo Suárez que s’havia acabat l’escola i tocava el dos.

Era el nen revoltós de la classe.

El revoltós de la classe és molt més venial. Ells li donaven moltíssima més importància perquè, com que explicava coses que no els agradaven, deien que era incorregible i ingovernable. Allà vaig començar a demostrar que no sempre els que manen tenen la raó. És més, gairebé mai la tenen.

¿Com se li queda el cos quan en la docusèrie parlen de vostè i se sent: «Era un dictador»; «Manejava la por, les amenaces;» «Feia putades per aconseguir entrevistes»?

Doncs penso que és rigorosament fals. Si imposar una llei del treball i del rendiment en equip era ser un dictador, doncs llavors sí que ho seria.

¿Per què és tan donat a no acomiadar-se quan deixa un programa?

No em vaig acomiadar perquè si ho feia feia moltíssim mal a algú que durant anys s’havia portat bé amb mi, que m’havia protegit i defensat quan li demanaven el meu cap cada matí, cada tarda i cada nit: Eugenio Fontán. Dir que me n’anava perquè se m’imposava una censura sobre el llavors ministre de Cultura Pío Cabanillas li feia un mal a la que havia sigut la meva empresa que em semblava injust.

«A TVE a mi em feien fora cada 15 dies»

José Ramón de la Morena no ha volgut parlar en la seva docusèrie. ¿Ho comprèn?

És el seu problema, però no passa absolutament res. Jo hi hauria participat, però cada un té la seva opinió. De la mateixa forma que ell em va trucar després de l’enrenou [quan va deixar la ràdio] per dir-me si podíem dinar i vaig acceptar encantat perquè tots dos havíem estat equivocats, respecto que no hi vulgui participar. El que sé és que s’està portant amb mi com un senyor. A la COPE, fa poc, va dir que era el millor reporter que havia conegut. També va fer un programa amb fills de periodistes i quan li va preguntar al seu amb qui soparia va dir el meu nom.

¿Es penedeix llavors d’aquella lluita acarnissada que van protagonitzar en les ones?

Em penedeixo que ens embranquéssim en una guerra absurda. Quan em va trucar em va semblar que havíem de donar una lliçó als joves periodistes que el que havíem fet, tant ell com jo, no estava bé. Però ell mateix ha patit a les seves carns la cadena SER. Em va trucar per explicar-me que li havien fet una oferta d’Onda Cero i que no sabia què fer.

Vaja, li va demanar consell.

Sí. Li vaig dir que seria bo que experimentés una altra cosa, que descobriria molts mètodes que no li agradarien de la seva casa. A la ràdio l’oient no busca una emissora determinada, sinó un comunicador. Ha passat amb Iñaki Gabilondo, amb Luis del Olmo, amb Encarna Sánchez, amb Carlos Herrera, amb mi... No és normal que ell canviés de la SER a Onda Cero i de més d’un milió d’oients que li posaven a la primera passés a 300.000. I després fixa’t quant temps va durar.

¿Avui actuaria de forma molt diferent en la seva trajectòria?

Totalment diferent. No em penedeixo de com de dur i sincer he sigut. Però potser ara que em queda el justet per a l’últim telenotícies penso que hauria d’haver sigut una mica més generós. Perquè a l’altre món no ens podem emportar ni diners ni glòria ni honor, simplement haver sigut bo i haver ajudat els que ho han necessitat, que en aquest cas és el que estic intentant fer.

¿Què opina de l’actual periodisme esportiu?

S’han inventat els jornalers de l’elogi, escrivint en primera persona com si fossin del mateix equip: «Guanyarem», «hem de guanyar»... En el futbol espanyol hi ha un president que ha desfet diverses famílies de periodistes, que els ha fet fora de llocs per no estar d’acord amb ells. I em pregunto: ¿què és més greu, comprar un àrbitre o un periodista?

No ha dit el nom del president.

No el dic perquè en sé d’un, però crec que n’hi ha més.

¿A casa no el renyaven pels desgavells en els quals es ficava?

Cada dia. La meva dona m’arribava a retirar la salutació. Em deixava anar: ‘¡Estàs boig, però quines barbaritats dius!’. L’únic que em recolzada en privat i en públic era Antonio Asensio, que era el meu escut protector.

«Havia d’haver ficat a la presó els que van escriure les mentides de ‘Reyes de la noche’»

¿La ràdio li ha donat molts disgustos?

Moltíssims, però també satisfaccions. No només la ràdio, sinó la vida. He sigut el periodista que més difícil ho ha tingut en aquest país. En el capítol personal m’han cridat amb tots els insults: Butanito, Tiralínies, que tenia una veu efeminada... He lluitat tota la meva vida contra molins de vent, he tingut una batalla infernal contra l’imperi del monopoli...

Vostè tampoc es mossegava la llengua.

Jo he fet crítica esportiva. No ens adonem que els periodistes tenim el poder de convèncer la gent, però no d’executar la gent. He estat anys dient allò de ‘Pablo, Pablito, Pablete’ [amb referència a Pablo Porta, president de la Federació Espanyola de Futbol entre 1975 i 1984] i m’explicaven que, com que vivia davant d’una escola, no podia sortir al carrer en l’hora de l’esbarjo perquè els nens li muntaven un ciri amb aquesta frase. Però continuava sent president. I surt un ministre, fa un decret matusser, i el fa fora. Així que el poder el té el polític, no el periodista.

Diuen que vostè ha mogut els fils perquè no hi hagués una segona temporada de ‘Reyes de la noche’, la sèrie de Movistar Plus+ que s’inspirava en la seva guerra amb ‘El larguero’.

¿Quin poder tinc jo a Movistar perquè no hi hagi Reyes de la noche? Tot i que aquí sí que he sigut generós. ¡Hauria d’haver ficat a la presó els que van escriure aquestes mentides! Era una mentida absoluta.

Notícies relacionades

¿No s’ha plantejat tornar a les ones?

No. Ara estic disfrutant de les meves netes. En tinc tres: una de cinc anys i dues bessones. Em fan absolutament feliç. Abans m’anomenaven ‘avi boig’. Ara m’anomenen ‘Lolo’.