Entrevista

Javier Gutiérrez: «Trobo a faltar el carisma de Supergarcía»

Javier Gutiérrez: «Trobo a faltar el carisma de Supergarcía»
  • Aquest emblema de la comèdia i el ‘thriller’ espanyols és un sòsia de José María García a la sèrie ‘Reyes de la nit’, que estrena Movistar+ aquest divendres

5
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

¿Era o continua sent oient de la ràdio esportiva? 

N’escolto encara diversos programes, igual que llegeixo diversos diaris. Escolto ‘Tiempo de juego’ a la COPE, ‘Carrusel deportivo’ a la SER i, com a bon aficionat del Racing Club de Ferrol, ‘Galícia en goles’ de la RG. Ara mateix, en realitat, m’interessen més la Segona Divisió i la Segona Divisió B que la Champions. Disfruto molt escoltant els programes sobre aquests equips.

¿I era d’escoltar José María García? Tot i que a ‘Reyes de la noche’ li canviï el nom (aquí és Paco Maldonado) i l’àlies (ara ‘el Cóndor’), la referència és clara.  

Ho era, ho era, igual que de José Ramón de la Morena [presumpta inspiració del personatge encarnat per Miki Esparbé, competidor del ‘Cóndor’ en la mateixa franja horària]. Aquesta manera de fer periodisme ja no és habitual. Eren temps en què el periodista esportiu arribava a tenir un poder increïble i s’arribava a erigir en tot un líder d’opinió. M’agradava aquesta manera de fer, tot i que he de reconèixer que arribava a ser violent. Crec que ara mateix hi ha una enyorança per aquesta autenticitat. No tot allò hauria de tornar, però jo, almenys, trobo a faltar aquell carisma.

El seu personatge defineix el programa de confessions de Marga Laforet (Itsaso Arana) com «una figa parlant amb tarats». Aquesta classe de misogínia, ¿és sàtira? ¿O més aviat neorealisme espanyol?

Jo diria que primer de tot és sàtira. Però és cert que en aquella època hi havia un masclisme increïble. Aquestes actituds segueixen presents en l’actualitat, encara que ens pesi. Tampoc hem canviat tant. El món de la dona ha avançat, però li està costant moltíssim. 

En la sèrie veiem homes fumant a la feina i presumint en públic de les seves conquestes i desitjos. ¿Diria que això és una espècie de ‘Mad men’ patri? 

Em semblaria fantàstic si algú pensés en una sèrie tan bona veient la nostra. Allò del tabac era una constant als mitjans, incloent-hi la televisió, fins no fa gaire. Per als que tenim una edat, és inesborrable el record de ‘La clave’, el programa de José Luis Balbín. Tot estava ple de fum. Fumaven i bevien. O recordem Fernando Arrabal borratxo a sobre de la taula a ‘El mundo por montera’. ¡Això va arribar a ser un escàndol!

En la seva anterior comèdia televisiva, ‘Vergüenza’, hi havia rastres de posthumor. ‘Reyes de la noche’ no pot ser més directa. Però en els dos casos interpretava un home bastant mesquí. ¿Per què l’atrau aquesta classe de personatge? 

No és premeditat. Són projectes que han anat arribant. ‘Vergüenza’ va estar nou anys en un calaix abans que Movistar+ arribés i la rescatés. Era una sèrie realment irreverent. Em costa catalogar-la. De fet, em va sorprendre que ens deixessin arribar fins a una tercera temporada. Tampoc sé si aquests personatges són tan semblants. M’ho han dit diversos periodistes i no n’estic segur.

¿Potser s’assemblen, per exemple, en el seu afany per projectar una seguretat que no tenen?

En el cas del ‘Cóndor’, la seguretat és màxima i amb aquesta ho arrasa tot. No n’estic tan segur amb Jesús de ‘Vergüenza’. Ni tan sols rodant els últims episodis sabia què pensar d’aquest personatge; si es prenia seriosament a si mateix o no.

Les plataformes han aconseguit que sèries i pel·lícules espanyoles es vegin al voltant del món i rebin una atenció global abans inimaginable. ¿És un moment emocionant?

Definitivament és un moment d’allò més emocionant. I que ha arribat just quan més ho necessitàvem. Sempre s’han fet bones sèries i pel·lícules a Espanya, però la producció ha agafat ara un múscul envejable i ens ha convertit en referència per a altres països.

Fa uns anys ho vam veure en l’adaptació d’‘Assassin’s Creed’. ¿L’han temptat per a molts projectes internacionals?

Hi ha hagut algunes ofertes, però el que hi havia aquí era tan interessant que no em sentia amb ganes de sortir. Això m’hauria d’haver agafat amb vint anys menys. A més, prefereixo ser cap de ratolí que cua de lleó.

En cine ha fet sobretot comèdia, però des de fa uns anys també ha brillat en papers dramàtics. Encara avui actuem sorpresos quan a un actor especialitzat en comèdia li surt brodat un drama. ¿No és la comèdia una cosa realment difícil i que t’arma de recursos?

La comèdia és la cosa més difícil. Un actor expert en aquest gènere tindrà molts recursos per fer drama. Tampoc fa falta mirar cap a l’escola nord-americana o britànica. Alfredo Landa feia tot el landisme i de sobte es va desmarcar amb ‘Los santos inocentes’. José Luis López Vázquez era una icona del ‘destape’ i després va fer ‘Mi querida señorita’ o ‘La cabina’. En el meu cas, tota la comèdia que he fet, fins i tot la que temps després puc veure i considerar fluixa, m’ha servit després per enfrontar-me a projectes d’envergadura.

Des de ‘La isla mínima’ s’ha convertit en presència habitual en ‘thrillers’. ¿L’ha sorprès acabar sent gairebé un emblema d’aquest gènere? ¿O ho buscava?

No ho esperava, però m’encanta. Tampoc sé si en soc encara un emblema, però el que fet, com fa poc ‘Bajocero’, ha tingut repercussió. Soc un apassionat de la novel·la negra, en realitat. I abans de ficar-me en l’actuació, em vaig plantejar ser criminòleg i detectiu privat. L’univers de Carvalho em va marcar molt. Juntament amb la comèdia, el ‘thriller’ és el gènere en què més còmode em trobo.

Notícies relacionades

De les més de trenta pel·lícules seva, ¿n’hi ha cap que cregui que mereixi una altra consideració? Una joia semisecreta. 

Hi ha una ‘TV-movie’ que vaig fer fa uns anys, ‘Las manos del pianista’, dirigida per Sergio G. Sánchez, que em va interessar molt com a guionista i director. Es basava en una novel·la del detectiu Ricardo Cupido, la creació d’Eugenio Fuentes. Era una ‘TV-movie’ molt ben feta. També penso que ‘El olivo’, d’Iciar Bollaín, mereixia millor sort als cines. Després s’ha vist molt a televisió, però en sales no va tenir l’acollida merescuda.