Juan Diego Botto: «Aquesta cosa de treure’s el carnet envoltat de joves jo ja la vaig viure»

L’argentí Juan Diego Botto (Buenos Aires, 1975) podria haver-se conformat a donar vida al guapo de la pel·lícula, però el seu talent i el seu gran compromís –que va heretar del seu pare, desaparegut durant la dictadura argentina– l’han fet desenvolupar una carrera molt interessant. És autor teatral (va guanyar un Max a l’Autor Revelació el 2015) i, a més de premiat actor de teatre, ha aconseguit en el cine sis nominacions al Goya com a actor, a les quals s’uneix aquest any una altra com a millor direcció novella, per ‘En los márgenes’. A la tele ha intervingut en un munt de sèries. L’última, aquesta delícia que és ‘No me gusta conducir’ (TNT).

Sembla increïble que no hi hagués una sèrie sobre aquest tema tan comú.

Sí, és curiós que amb la gran quantitat de gent que condueix i que ha hagut de passar per aquest procés en una autoescola, ningú s’hagi aturat a fer una sèrie o pel·lícula sobre això. I quan es fa amb la mirada i l’afecte amb què ho fa Borja (Cobeaga) surten coses així. Jo crec que és una sèrie francament divertida, molt tendra i que fa goig veure.

¿Com va reaccionar quan l’hi va proposar? Perquè, així en principi, pot semblar un tema menor.

El Borja em va trucar i em va dir: «Tinc una cosa per proposar-te». Vam quedar per anar a prendre un cafè i ja hi anava molt il·lusionat, perquè a mi Cobeaga em sembla un dels tipus que millor fa comèdia en aquest país. Quan em va dir: «És una sèrie que va sobre un home que es vol treure el carnet de conduir», i ho va deixar allà, amb punts suspensius, jo vaig pensar: «¡Doncs quina xorrada!». Em va semblar poca cosa. I no em va explicar res més. Però després em va enviar el guió i em va semblar formidable. Està plen d’aquestes milers d’anècdotes que tots hem viscut en el procés de treure’ns un carnet de conduir, però, a més, té aquesta reflexió sobre quan anem arribant a certes edats, ens anem convertint en les persones que som i la possibilitat de tenir una segona oportunitat. 

El seu personatge la té.

Lopetegui és un tipus que s’acaba de divorciar, el seu pare ha mort recentment, s’està convertint en un rondinaire insuportable i té possibilitats de canviar. Em sembla molt bonic això que amb 45 anys un pugui afrontar coses noves i començar a ser diferent.  

Quan hi ha una persona intel·ligent al darrere com Cobeaga, i les trames i els diàlegs destil·len intel·ligència, no hi ha tema menor. 

Sí, la sèrie està molt ben escrita. El Borja i el seu equip de guionistes han fet un gran treball. A més, té un sentit de l’humor amb què jo connecto molt bé, bé, tots. Perquè no és una sèrie que busca la rialla, sinó que el sentit de l’humor es va desprenent de les situacions, dels personatges i és molt fluid. Rius en diversos moments, però és d’aquestes sèries que veus tota l’estona amb un somriure a la cara. I té una descàrrega de tendresa molt bonica. És curteta, però va cap amunt. M’agraden molt el cinquè i el sisè capítol. Va guanyant i guanyant.

¿Sap per què va pensar en vostè per al paper?

El Borja és molt fan de dues pel·lícules que vaig fer amb Víctor García León: ‘Vete de mí’ y ‘Los europeos’. Li van agradar els meus personatges. Les comèdies de García León són negres, d’un humor molt amarg. I crec que això és el que li agradava. Aquest personatge és un rondinaire a qui tothom li sobra. L’única relació que té amable és amb la seva ex. Potser això va ser el que el va inclinar cap a mi.

Vostè també va aprendre a conduir ja grandet. ¿S’identificava amb Lopetegui en aquest aspecte?

Sí. Llegint el guió em vaig adonar que hi havia moltes coses similars a la meva pròpia experiència. Jo mateix vaig començar i vaig acabar a Conca. 

¡Funcionen aquests cursos exprés?

Sí, sí. Tinc desenes d’amics que se l’han tret allà. Tinc 47 anys i me’l vaig treure amb 41. Va ser perquè és un intensiu i en dues setmanes el tens. No em venia de gust estar estudiant durant sis mesos. 

Vaja, que és més que evident que era l’actor ideal per al paper.

A part hi ha el que explica la sèrie: aquesta cosa d’estar envoltat de gent més jove jo ja la vaig viure. Aquesta sensació de què estic fent jo aquí amb tota aquesta xicalla: no entenc els seus codis, em veuen com un avi, tothom t’anomena senyor, et confonen amb un professor... 

¿Va arribar a veure el programa de TVE ‘La segunda oportunidad’, del qual apareixen imatges a la sèrie?

El recordo vagament. Sobretot la capçalera... Aquell cotxe que s’estrellava contra la pedra... Sí, sí.

Lopetegui és d’aquests profes frustrats que vomiten el seu temari i ni el preocupen els seus alumnes.

Sent que està per sobre de tots. Creia estar destinat a una cosa més gran, però la vida no li va regalar aquesta grandesa. És un escriptor frustrat. No és al lloc que creu que el món li deu. I s’adonarà que potser no l’hi deu. 

Els personatges secundaris són magnífics. I els actors, ideals.

És un gran encert el repartiment. Lorenzo, el professor d’autoescola, en el paper ja era molt divertit. Però quan vam veure David Llorente encarnant-lo. Semblava escrit per a ell.  Rèiem moltíssim. I el mateix amb Lucía (Caraballo), que em feia la sensació que era el personatge: simpàtica, pacient, encantadora, sempre somrient... I amb Leonor Watling, que ens coneixem des de fa molts anys però mai havíem treballat junts, va ser un plaer. Em semblava molt bonica aquesta història d’una parella que estan separats i s’estimen un munt.

Després de dirigir la pel·lícula ‘En los márgenes’, diu que aquesta sèrie va ser un respir...

A veure, dirigir és un procés molt llarg, més quan has escrit el guió, i per tirar alguna cosa endavant has de ser molt obsessiu. Quan vaig arribar a la sèrie encara no havia acabat de mesclar la pel·lícula i repassava al camerino. A més, venia d’un drama molt drama: els desnonaments. I estava amb l’obra ‘Una noche sin luna’, que és un altre drama. O sigui que aquesta comèdia va ser un bàlsam per a mi.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

¿Il·lusionat amb la seva nominació a un Goya com a director novell?

Sí, però el que més il·lusió em fa és que aquesta obra que parteix de mi i d’Olga Rodríguez aconsegueixi que Luis Tosar, Penélope Cruz, Rozalén i Christian Checa estiguin nominats. Indubtablement et fa il·lusió, però que companys que han apostat per la teva pel·lícula, que al cap i a la fi no deixa de ser la d’un director novell, i hi han entrat amb un enorme compromís, rebin aquest reconeixement encara te’n fa més.