Helen Mirren, d’Isabel I a Caterina II

Sembla que a Helen Mirrens li va bé això d’interpretar dones reials i amb poder. Si en la minisèrie Elisabet I donava vida a la reina Isabel d’Anglaterra amb un excel·lent i premiat resultat, ara la guardonada actriu britànica es posa en la (dura) pell de Caterina II de Rússia, la monarca femenina més poderosa de la història, en la minisèrie ‘Catalina la Grande’, que estrena Cosmo aquest dimarts, 12 (22.00).

El drama d’època, que està ambientat en la cort russa a la segona meitat del segle XVIII, recorre el regnat de Caterina I durant els 34 anys que va durar: des de 1764 (dos anys després d’arrabassar-se’l al seu marit, Pere III) fins que va morir el 1796. També explica l’apassionat idil·li que va viure amb el militar Grigory Potemkin, que la va ajudar a conquerir un enclavament tan estratègic com Crimea i construir un imperi. «És una història humana d’amor i gelosia, dolor, plaer i totes les coses que ens porta l’amor», sintetitza l’actriu.

A més d’aquesta annexió, l’emperadriu, una princesa alemanya de baix rang que va heretar l’apel·latiu de la Gran del seu marit, va obrir el país al progrés i als corrents filosòfics de la Il·lustració, va expandir considerablement els seus dominis territorials i va fer de Rússia una de les principals potències europees. Malgrat ser estrangera i dona. I malgrat que aquesta dona intel·ligent, independent i sexualment alliberada mantenia una pèssima relació amb el seu fill Pau i una de llarga i asficiant relació amb Potemkin, que li complicaria la vida.

Una història fascinant

La producció de New Pictures i Origin Pictures per a Sky i HBO té darrere dos professionals amb experiència a tractar biografies reials, ja que Philip Martin, el seu director, ho és també de ‘The Crown’, i el seu guionista, Nigel Williams, ja va treballar amb l’actriu a ‘Elizabeth I’. I un repartiment compost per Jason Clark (‘La noche más oscura’), que dona vida a Potemkin; Gina McKee (’Bodyguard’), a la comptessa Bruce; Rory Kinnear (’Years and years’), qui interpreta el ministre Panin, i Josep Queen (‘Los miserables’),en el paper del príncep Pau, entre d’altres.

L’actriu, que compta amb un Oscar, un Bafta, un Globus d’Or i el Premi del Sindicat d’Actors, compleix amb aquesta sèrie el somni de tornar a les seves arrels russes, ja que, tot i que va néixer a Londres, el 1954, Ilyena Lydia Vasilievna Mironov és neta d’un aristrócata i militar rus, a qui li va sorprendre la revolució bolxevic a Londres, ciutat on va viure el seu exili juntament amb la seva família. «La seva història sempre m’ha fascinat, no només per la meva connexió amb Rússia, sinó per l’exotisme de la regió al segle XVIII i fins a cert punt medieval de la vida en aquella època», confessa.

Llegendes urbanes

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

La intèrpret de la sèrie ‘Principal sospechoso’ i les pel·lícules ‘The Queen’, ‘La última estación’, ‘Gosford Park’, ‘La locura del rey Jorge’ i ‘Excalibur’ defineix el seu personatge com «una dona excepcional, que va construir un imperi i va governar amb gran èxit» i la que «li agradava passar-ho bé». «No era una persona estirada», afegeix i «era una avançada al seu temps». Entre les seves debilitats destaca la seva mala relació amb el seu fill Pau, que justifica: «Ella estava segura que mancava de la voluntat o l’intel·lecte per governar una cosa tan difícil de manejar com Rússia». Precisament atribueix les llegendes urbanes sobre la seva peculiar vida sexual a les calúmnies que el seu fill, que l’odiava, va expandir sobre ella a la seva mort. Del gran i més decisiu amant de l’emperadriu, Mirren diu que va ser «un dels personatges més extraordinàriament sexis, valents i heroics, però al mateix temps infantils».

L’actor australià Jason Clarke, que dona vida a Potemkin, destaca d’ell «que va compartir amb Caterina el seu amor i ambició pel país» i que va ser difamat igual que ella.  El guionista Nigel Williams, per la seva part, comenta que li interessava molt explicar la història d’amor amb Potemkin, que es va convertir en una relació de companys amb un objectiu comú: el país. «Em semblava un relat molt modern d’embolic sexual que hauria d’ensenyar-nos alguna cosa sobre l’amor, la moral i el lloc que les dones haurien d’ocupar en la societat». Mentre que Philip Martin, el director, ressalta que «molts dels problemes a què es va enfrontar l’emperadriu continuen ressonant avui». I aquests són: «Com equilibrar el nacionalisme i l’expansió amb el liberalisme i el canvi social; les tensions entre les vides personals i els rols públics dels nostres líders, i les particulars pressions que suporten les dones en el poder».