Crítica de ‘La Serpiente’: a la caça de l’assassí

Després d’elucubrar sobre el paisatge criminal del Londres de finals del XIX en la molt lloada ‘Ripper Street’, el guionista Richard Warlow dibuixa un retrat d’assassí real a ‘La Serpiente’, drama criminal que ve a tenyir de foscor i torbació aquestes vacances semiconfinades. 

‘La Serpiente’ va ser el sobrenom que va rebre el lladre, estafador i assassí en sèrie francès Charles Sobhraj (Tahar Rahim) per la seva capacitat per fugir de la llei i colar-se per camins estrets. Entre 1975 i 1976, s’ho va fer anar bé per drogar, robar i sovint assassinar turistes occidentals de l’anomenat Sender Hippy sense que les autoritats percebessin els seus moviments. Utilitzava els passaports de les seves víctimes per viatjar i deixar un rastre de pistes falses per tot el continent asiàtic. Al seu costat tenia una dona, Marie-Andrée Leclerc (Jenna Coleman), capaç d’acceptar robatoris i assassinats per aparent devoció amorosa, i un fidel seguidor, Ajay (Amesh Edireweera), reclutat a Tailàndia.

La sèrie s’hauria pogut dir ‘Charles, retrat d’un assassí,’, però és alhora el retrat d’un home bo, Herman Knippenberg (Billy Howle), jove diplomàtic holandès que es va obsessionar amb la captura de Sobhraj després de començar a investigar la desaparició d’una parella de motxillers del seu país, una cosa que no semblava intrigar ni preocupar gaire altres ambaixades o les forces de seguretat locals. No va estar completament sol en els seus esforços: li van donar suport la seva abnegada dona Angela (Ellie Bamber) o una veïna de l’assassí, Nadine (Mathilde Warnier), convertida en improvisada espia.

Durant els primers quatre episodis (d’un total de vuit), ‘La Serpiente’ és un constant, de vegades una mica desconcertant i innecessari, ball entre temps: s’alterna entre la investigació de Knippenberg i diferents punts del passat criminal de Sobhraj, al qual no es presta en realitat gaire més atenció que a les seves víctimes. Aquesta insistència a donar pes humà a les seves preses resulta tan lloable moralment com efectiva dramàticament. Hi ha veritable terror en certes parts de la sèrie, com en els trams finals de la història de Teresa (Alice Englert, del millor de ‘Ratched’), que escull malament el que serà el seu últim flirt abans de fer-se monja en un monestir budista al Nepal.

Notícies relacionades

Les sèries clau per a la setmana del 22 de febrer

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

Al llarg d’aquesta meitat inicial, el director, Tom Shankland, (la pel·lícula de cert culte ‘The children’ i la primera temporada de ‘The missing’) captura els mons oposats de Sobhraj i el seu perseguidor Knippenberg amb estils visuals diferenciats. Per al primer opta per una gramàtica visual més solta, flotant i psicodèlica: hi ha bastants zooms i fins i tot algun ‘travelling’ inquisitiu amb aires de Robert Altman. Tot això al ritme d’una impol·luta selecció musical amb picades d’ullet a Gainsbourg i Funkadelic. Per al segon opta per un estil més classicista, com correspon a l’esperit recte de Knippenberg.

L’experiment té tota la lògica del món, però la sèrie flueix millor quan, en la segona meitat, el belga Hans Herbots (‘Rellik’) agafa les regnes per explicar amb un únic i tens llenguatge com aquests camins abans juxtaposats comencen a confluir violentament. Tots estem farts de sentir que una sèrie es torna realment bona a la meitat, però aquesta vegada, creguin-me, és la pura veritat. I val la pena fer l’esforç de travessar els episodis més pantanosos. Bé, és un esforç relatiu: hi ha pitjors maneres de cremar les hores que veient Tahar Rahim i Jenna Coleman destil·lant carisma en impol·luts estilismes dels setanta.