Crítica de ‘Two weeks to live’: una altra vegada la fi del món

Després de la seva icònica interpretació d’Arya Stark a ‘Joc de trons’, Maisie Williams torna a treure esperit guerrer com l’heroïna de ‘Two weeks to live’: la innocent però salvatge Kim Noakes, jove criada al marge de la civilització i amb por a la fi del món per una mare preparacionista, Tina (Sian Clifford), de la influència de la qual emergeix per cobrar-se venjança per l’assassinat del seu pare.

El personatge pot recordar la Tom (Thomasin Mackenzie) de l’excel·lent pel·lícula ‘No dejes rastro’, aquella jove arrossegada pel seu pare (Ben Foster), veterà de la guerra de l’Iraq amb trastorn d’estrès posttraumàtic, a una vida sense electricitat ni cadenes socials. També té alguna cosa (sobretot, les seves habilitats en el combat cos a cos) de la guerrera titular de ‘Hanna’, pel·lícula i sèrie, amb el rostre de Saoirse Ronan en la primera i d’Esmé Creed-Miles en la segona.

Però si a una sèrie recorda ‘Two weeks to live’ és, clarament, a ‘The end of the f***ing world’ (‘El final del fotut món’), no només perquè podria haver-se dit igual. La guionista Gaby Hull (‘Benidorm’) busca similars equilibris entre la comèdia negra i la romàntica: poc després d’obrir-se pas en la civilització, Kim s’encapritxa del tímid Nicky (Mawaan Rizwan), germà del més obert Jay (Taheen Modak), que dispara una sèrie de catastròfics esdeveniments després de fer una sofisticada broma sobre una apocalipsi nuclear a punt de succeir. També l’ús de les cançons o l’estilitzada i cartesiana direcció d’Al Campbell, col·laborador usual de Charlie Brooker (s’encarrega de l’esperat especial de Netflix ‘Death to 2020’), recorden la sèrie esmentada, només bona en la primera temporada, sigui com sigui.

¿I aquests rètols gegants per marcar localitzacions? Just com els de ‘Killing Eve’, amb la que connecta també en l’aura d’empoderament femení o la introducció de diàlegs prosaics, absurdament quotidians, però amb menys gràcia que els de Phoebe Waller-Bridge, enmig de situacions de certa o extrema tensió. En certa manera, és com si el marc d’influències es limités a èxits britànics de l’últim parell d’anys.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Si la sèrie acaba generant certa empatia, és sobretot gràcies a la tasca dels seus intèrprets i, més en concret, Williams, de nou per sobre del material que ha decidit treballar, com li està passant amb regularitat: recordem (o no) pel·lícules com ‘Los Nuevos Mutantes’ o ‘The owners’. És creïble en la seva perillosa ingenuïtat i emotiva en la seva decepció amb el món real i les mentides dels seus homes. «Quan menteixes a algú, treus la pasta de dents del tub i ja no pots tornar a posar-la», diu el seu personatge estirant metàfora poc original. Però és que ho diu Williams i sona a metàfora pronunciada per primera vegada.

Un final més o menys obert convida a elucubrar sobre altres aventures de descobriment d’aquesta màquina d’autodefensa, però, per a la pròxima vegada, potser tota la temporada hauria de girar realment entorn de Kim i no cedir tant espai a personatges amb menys interès o actors que no és tan fascinant observar. Hi ha una bona sèrie a l’interior de ‘Two weeks to live’: només fa falta buidar, polir, reconèixer els punts forts del projecte (Maisie, Maisie, Maisie) i apostar de ple per ells.