Crítica de sèrie: 'L: Generación Q', entre la frivolitat i la serietat

El 2004, ‘L’ era el que no s’havia vist mai: una sèrie de ‘prime time’ amb repartiment coral de dones lesbianes i bisexuals. Fugint de tòpics, mostrava unes heroïnes gens torturades ni marginades, sinó amb vides felices, glamuroses i sexis fins a la quasi fantasia. No érem tan lluny dels luxes inspiradors de ‘Sexo en Nova York’, només que aquí el drama guanyava lleugerament la comèdia.

El 2019, 10 anys després del seu final, ‘L’ torna disposada a oferir una visió del món, si és possible, encara més inclusiva: la ‘Q’ del subtítol d’aquesta seqüela-’reboot’ correspon a ‘queer’, amb referència a totes les identitats sexuals que no s’adscriuen a la norma heterosexual. Als personatges ja coneguts de Bette (Jennifer Beals), Shane (Katherine Moennig) i Alice (Leisha Hailey) s’hi haurien d’unir, en principi, personatges molt diversos i sempre positius.

Al primer capítol ja coneixem les principals noves creacions, bàsicament esmenes a l’original. Si amb prou feines hi apareixien lesbianes ‘butch’ (o que es comporten de forma masculina), a ‘L: Generación Q’ tenim la Finley de Jacqueline Toboni, tot i que la seva masculinitat és, de moment, més estètica que una altra cosa. Si a l’original hi havia pocs personatges llatins i una mica anecdòtics, aquesta nova entrega arrenca amb una llarga escena de sexe entre un parell de ‘millennials’ Latinx, la xileno-iraniana Dani (Arienne Mandi) i la dominicana-nord-americana Sophie (Rosanny Zayas), a les quals se cedeix, a més, un bon temps de pantalla durant el pilot. Si l’antic personatge trans de ‘L’, Max (Daniela Sea), passava d’un trauma a un altre, el Micah (Leo Sheng) de ‘L: Generación Q’ sembla portar una vida tranquil·la i no tenir gaires miraments a l’hora de flirtejar amb el nou veí.

Notícies relacionades

La història de Gervasi Deferr fa ‘el gran salt’ definitiu a la pantalla amb Óscar Casas

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

Res d’això resulta tan sorprenent, per sort, com ho podria haver sigut fa uns anys. Ja hem vist alguna sèrie (‘Vida’) protagonitzada per lesbianes ‘millennials’ Latinx. Ja hem vist no només personatges centrals trans, sinó actrius trans fent d’ells, com Hunter Schafer a ‘Euphoria’, Jen Richards a ‘Mrs. Fletcher’ o gran part del repartiment coral de ‘Pose’. Però encara queda molt per fer en termes de representació, una cosa a la qual ‘L: Generación Q’ sembla voler contribuir sincerament.

En el seu paper com a substituta d’Ilene Chaiken, lligada a un contracte d’exclusivitat amb un altre estudi, la ‘showrunner’ Marja Lewis-Ryan es mostra fidel als plaers frívols i les fragàncies de serial de luxe de l’original, però també busca un drama seriós, un que serveixi per disparar debats sobre gènere, raça i classe. No és un equilibri fàcil, i de vegades ‘L: Generación Q’ sembla voler abastar massa, però almenys en el seu primer episodi (únic emès; aquest diari no ha tingut accés a avanços), les bones intencions i els bons moments guanyen els instants de dubte.