Tom Perrotta: «Les sèries són una manera ideal d'adaptar novel·les»

L’escriptor Tom Perrotta ha decidit, segons sembla, alternar entre els períodes de solitud del novel·lista i el treball col·laboratiu a les sales de guionistes. Després de la bona experiència de ‘The leftovers’, adaptació cocreada per ell mateix de la seva novel·la ‘Ascensión’, ara repeteix amb HBO a ‘La señora Fletcher’, una altra translació (amb variacions en to) d’una obra pròpia. Novel·la i sèrie expliquen la història de l’alliberament sexual tardà de la dona madura del títol, encarnada per una gran Kathryn Hahn. Dilluns s’estrena al nostre país.

¿Qui va tenir la idea de convertir ‘La señora Fletcher’ en sèrie? ¿Vostè mateix?

Sí, va ser idea meva. Havia fet ‘The leftovers’ amb HBO i havia sigut una experiència meravellosa. Vaig arribar a la conclusió que les sèries més o menys llargues són una manera ideal d’adaptar novel·les; no has de tallar coses, sinó que, de fet, hi pots aprofundir i millorar-les.

Però imagino que va quedar content amb les adaptacions al cine de les seves novel·les [‘Election’, d’Alexander Payne, i ‘Jocs secrets’, de Todd Field]. Ha tingut sort.

He tingut tanta sort. M’encanten les dues pel·lícules. Però, com molts escriptors i cineastes, estic entusiasmat amb les possibilitats de les sèries. Per exemple, el guió que Todd Field i jo vam escriure per a ‘Jocs secrets’ era bastant llarg, i vam haver de treure algunes línies narratives de la pel·lícula.

Segons David Simon [creador de ‘The wire’], els novel·listes són bons guionistes de sèries

Això és interessant, però, en la meva experiència, aquesta feina també inclou grans dosis d’improvisació. La gent ha de pensar que teníem planificada ‘The leftovers’ des del principi. I no va ser així. Vam improvisar moltíssim.

Va escriure ‘La señora Fletcher’ després de començar a treballar a ‘The leftovers’. ¿Va sentir que haver treballat a la tele afectava la seva manera de fer novel·les?  

Vaig escriure la novel·la alhora que feia les dues últimes temporades de ‘The leftovers’. M’hauria agradat dedicar-me només a la novel·la, però la sèrie va portar més feina del que esperava i vaig superposar les dues coses. ‘The leftovers’ m’havia tret per complet de la meva zona de comfort: jo soc un escriptor realista, còmic, que escriu sobre sexe i sistemes lectius i coses així. Amb la sèrie m’havia trobat en meitat d’un paisatge còsmic i distòpic. Al començar ‘La señora Fletcher’, vaig tenir la sensació d’estar tornant a ser el meu jo habitual. Aquests dies, Damon Lindelof [cocreador de ‘The leftovers’] i jo vam tornar a l’uníson a la tele amb projectes molt nostres; ell amb l’adaptació d’un còmic [‘Watchmen’], jo amb les meves coses de relacions.

¿Quines són les principals diferències entre escriure un guió i una novel·la? ¿Els primers es basen més en les accions i les segones en els pensaments?

Generalment adapto el meu propi material i els processos són molt diferents. Quan faig una novel·la, és com un acte primari d’imaginació. Al portar-la a la pantalla, l’esforç és de traducció a un nou mitjà. El que no significa, en cap cas, que la feina sigui més senzilla. A més, al dur-lo a terme comences a veure la novel·la d’una altra manera i t’obres a reelaborar el material.

¿Comença a veure-la d’una altra manera, o se la fan veure? No sé com porta estar envoltat, a la sala de guionistes, de gent que discuteix els actes o les paraules que va idear per als seus personatges.

Pot ser dolorós [rialles]. Però també m’atrau aquest entorn col·laboratiu. Crec que és important sortir del camí establert i fer-se preguntes sobre el que sembla tallat en pedra. De vegades em pico, però entenc que hi ha moltes maneres d’explicar una mateixa cosa.

He detectat un cert canvi de to entre la novel·la i la sèrie, com si es rebaixés lleugerament la sàtira i s’elevés l’empatia cap a l’heroïna i la seva recerca sexual.

Probablement sigui veritat. Una de les coses que la Kathryn [Hahn, l’actriu protagonista] em va deixar molt clares des del principi va ser que aquest no és un personatge còmic. I que el seu desig de trobar una altra manera de viure és molt seriós. Vam rebaixar una mica el component satíric, i fins i tot el Brendan [el personatge del fill, que també es fa preguntes en paral·lel sobre la seva pròpia actitud cap al sexe] té una altra humanitat. Al llibre li costa una mica aconseguir-la.

Aquest intent d’humanitzar el Brendan s’adverteix des del primer episodi. Em refereixo, sobretot, al moment en què dedica una mirada tendra a la seva mare abans de sortir de la cuina.

En aquest sentit, va ajudar molt que els actors haguessin llegit el llibre i coneguessin tot el camí que recorren els personatges. El Brendan era molt odiós al principi del llibre. I potser no havia de ser enterament odiós.

Ha reunit un grup interessant de directores. Totes elles d’antecedents bastant diferents.

HBO, Kathryn Hahn i jo mateix volíem fer una sèrie que donés la veu a les dones. Hahn tenia una feina difícil, amb molts nus, i se sentiria més còmoda treballant amb directores. Sempre m’ha encantat Nicole Holofcener [directora del pilot] i crec que els nostres tons poden ser similars. Liesl Tommy va ser una recomanació d’HBO i ha fet una feina excel·lent. Carrie Brownstein és una dona renaixentista; és un plaer treballar amb ella i és molt seriosa com a directora. Quant a Gillian Robespierre, ‘Obvious child’ és una de les meves pel·lícules favorites dels últims temps. I crec, segueix, la tradició tragicòmica de Holofcener.

¿Quines pel·lícules o sèries pot admetre com a referència?

La principal influència, tant en el llibre com en la sèrie, va ser ‘El graduat’. És una pel·lícula que m’encanta, tot i que considero que el personatge de la Sra. Robinson mereixia un altre tracte; en van fer un personatge antipàtic. El meu és més dolç. I al contrari que ‘El graduat’, la meva història es preocupa per les dones madures, la seva experiència, la seva perspectiva.

¿La primera temporada acaba on acaba el llibre?

No exactament, però prefereixo no parlar-ne. Hem explicat la història que volíem explicar. No és tota la que explica el llibre, però tampoc tinc tan clar que hi hagi segona temporada. Sigui com sigui, el llibre tampoc marca cap límit per a la sèrie.

Notícies relacionades

El poder de les sèries capta un 'dream team' d'escriptors

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

¿I què serà el següent per a vostè? ¿Llibre o sèrie?

Diria que ara toca submergir-se en una novel·la... La de ‘showrunner’ és una feina molt exigent. He necessitat dos mesos per tornar a agafar forces. Ara ja em sento preparat per dedicar-me a una altra novel·la.