Anar al contingut

ANÀLISI

British actress Phoebe Waller-Bridge walks to accept the Outstanding Lead Actress in a Comedy Series award for Fleabag onstage during the 71st Emmy Awards at the Microsoft Theatre in Los Angeles on September 22, 2019. (Photo by Frederic J. BROWN / AFP)

FREDERIC J. BROWN (AFP)

Emmys 2019: 'Fleabag' demostra que les comèdies no són cap broma

Juan Manuel Freire

El triomf de 'Fleabag' i, menys sorollosament, 'Barry' s'hauria de celebrar amb rotunditat

Encara avui dia, malgrat que la comèdia es corrobora any rere any com un paisatge especialment creatiu, se sembla sobreentendre que el drama és El Que És Important. ¿Potser perquè el que és divertit i terapèutic estan mal vistos en societats amb alta càrrega de culpa judeocristiana? Sigui per la raó que sigui, està clar que avui els titulars anteposaran la victòria de ‘Joc de trons’ o la de ’Chernobyl’ a la de ‘Fleabag’, tot i que fins i tot a l’hora de fer plorar, aquesta última és millor.

Aquest Emmy a la millor sèrie dramàtica per a ‘Joc de trons’ havia de passar, essencialment perquè és la sèrie que més votants ha vist: potser l’última d’una espècie, aquest fenomen capaç de reunir els companys de feina més dispars al voltant de la màquina de l’aigua cada dilluns (bé, aquí dimarts) al matí. 

Dit això, la seva victòria ha distat de ser tan aclaparadora com podia arribar a ser. Primer per aquest sorprenent Emmy a la millor direcció per a Jason Bateman per ‘Ozark’, sèrie especialment estimada tant per Emmys com per Globus d’Or; aquest any optava a una desena dels primers i se n’ha emportat dos, un per a Bateman i un altre per a l’excel·lent actriu Julia Garner, qui ja se n’hauria d’haver emportat un pel seu paper de Kimberly Breland a ‘The americans’. 

Tampoc un altre premi important, el de millor guió de drama, ha recaigut en ‘Joc de trons’, sinó en ‘Succession’, en concret per l’aclaparador final de la seva primera temporada, en què Kendall Roy (Jeremy Strong, absurdament menystingut en les nominacions) tenia un accident amb ressonàncies de l’incident de Chappaquiddick, el que va costar la carrera presidencial a Ted Kennedy. Tant de bo l’Acadèmia de Televisió dels Estats Units desperti del tot, llegeixi una mica més els crítics, i el 2020 vegem nominacions per a Strong i la resta dels seus companys del repartiment; Sarah Snook, en particular, està fent un recital interpretatiu setmana rere setmana com la determinada però vulnerable Shiv Roy.

La nit de PWB

Molts posem en qüestió el concepte dels premis, de l’art com a competició, però al final és gairebé l’únic que queda a un artista per donar a conèixer la seva obra globalment i que el camí cap al pròxim projecte sigui menys pedregós. També alegra, en fi, comprovar que a la gent bona li poden passar coses bones. Veure carregar Phoebe Waller-Bridge, tota ella somriure, amb fins a tres Emmys per ‘Fleabag’ fa creure en la justícia poètica i l’ordre de l’univers. 

En la primera temporada de ‘Fleabag’, adaptació d’un monòleg teatral propi, Waller-Bridge va desconjuntar expectatives sobre com hauria de ser un personatge protagonista femení: ni model de conducta ni persona enterament menyspreable, s’assemblava gaire a tots nosaltres. En la segona, Fleabag s’enamoraria, és clar, de l’única persona que no podria correspondre-li: un capellà. I allò esdevenia una meditació gens espessa (només divertida i emotiva) sobre amor, fe, fraternitat i respecte. 

Assassins amb encant

De Waller-Bridge es pot dir, fins i tot, que és darrere d’un altre Emmy molt merescut de la nit, el concedit a Jodie Comer pel seu paper a la segona (i una mica inferior a la primera) temporada de ‘Killing Eve’. Va ser la creadora de ‘Fleabag’ qui va escriure el personatge de l’assassina mercenària Villanelle en les seves primeres peripècies; qui va depurar l’estranya i irresistible barreja de crueltat i lleugeresa que defineix el personatge creat pel novel·lista Luke Jennings.

La d’ahir a la nit va ser la nit de ‘Fleabag’, ‘Joc de trons’ o ‘Chernobyl’, però també dels assassins a sou amb encant: Bill Hader mereixia i es va emportar aquest segon Emmy per la seva encarnació del personatge titular de ‘Barry’, sicari ficat a estudiant d’interpretació. Amb el seu constant equilibri (gairebé acrobàtic) entre comèdia i pathos, instants de gran absurd i altres que perforen el subsol de l’ànima, ‘Barry’ desafia, com ‘Fleabag’, la molt discutible separació d’Emmys o Globus d’Or entre drames i comèdies. El millor que fan aquestes sèries és expressar i il·luminar la vida, que no és drama ni comèdia, sinó les dues coses alhora, sempre.