D’humorista de Twitter a nova estrella d’HBO

A la recerca de noves veus còmiques per a la seva plantilla, HBO no va mirar gaire lluny i va apostar per la robaescenes de la seva fracassada The idol, a qui ha deixat protagonitzar, produir i crear la seva pròpia sèrie. ¿Com es porta això de ser una de les grans apostes de la comèdia d’autor d’una marca tan cèlebre? "No sento gens de pressió", apunta Sennott amb un to clarament irònic. "I tant que sento pressió", diu després més seriosament. "La setmana passada vaig tenir un atac de pànic. Però aquesta setmana em sento chill. Què hi farem. Ara ja està fet. Que la gent pensi el que vulgui. YOLO  [acrònim de you only live onze (només vius una vegada)]".

Sennott hauria de respirar tranquil·la: el que ha fet està molt ben fet. I Love LA (HBO Max, des d’avui) és una visió enginyosament àcida, només lleument caricaturesca, del que vol dir ser jove i buscar-se la vida (o una vida glamurosa) a Los Angeles i a través de les xarxes. La protagonista, Maia (Sennott), empleada júnior en una agència de talents, veu canviar les seves perspectives laborals de la nit al dia amb la tornada inesperada de la Tallulah (Odessa A’Zion), una antiga millor amiga convertida en estrella d’Instagram. A’Zion, filla de Pamela Adlon (protagonista i creadora de Better things) no és l’única nepo baby del planter: una altra de les amigues de la Maia és encarnada per True Whitaker, filla de Forest Whitaker.

"En el meu món somiat, una sola escena dura 20 minuts i són simplement un parell de noies parlant de les seves coses", contesta Sennott quan celebro la naturalitat dels diàlegs de la sèrie. "Va ser la gent d’HBO la que em va desafiar a incloure una trama en els guions". Per fer-ho, van aparellar la creadora amb una guionista més experimentada, Emma Barrie (Barry, Common side effects), la veu de la raó i l’estructura des de l’escriptura de l’episodi pilot. Les col·laboradores compartien moltes referències, des de clàssics d’HBO de l’estil de Girls (clarament molt present en aquesta sèrie) o Sexe a Nova York fins a les pel·lícules de curs fluid de Robert Altman dels 70. "Parlem molt del seu cine", apunta Barrie. "No se sembla gaire a aquestes obres mestres, però, sens dubte, en parlem", afegeix Sennott al seu costat. "Teníem al cap aquestes referències, i imatges, i històries sobre la Rachel, i vam barrejar tot això per buscar un to propi que trobem de mica en mica", assenyala Barrie.

Un homenatge

Notícies relacionades

Òmnium Cultural s’alia amb l’IEC per transformar la Nit de Santa Llúcia en l’equivalent literari dels Premis Gaudí

L’Editorial de Cristina Villanueva: Quan un sistema emmalalteix, també emmalalteix la confiança

"Los Angeles és dur per a molta gent. O sigui, hi he viscut, et fa sentir molt sola i, a més, has de conduir per anar a tot arreu", diu la Maia en un moment hilarant, recorrent a tota mena de tòpics. Però la sèrie és, abans que res, un homenatge a la que acabaria sent la segona llar de Sennott després de traslladar-s’hi el 2020 per treballar en la telecomèdia (de vida curta) Call your mother. El primer episodi inclou una espècie de vídeo promocional de la ciutat al ritme del clàssic de Randy Newman que dona títol al projecte. "Vaig descobrir aquesta cançó mentre fèiem el pilot. Tothom sabia quina era i jo em pensava que havia anat a espategar a un deep cut [riu]. És un tema que sona en esdeveniments esportius a Los Angeles, però és que només fa un any que vaig a esdeveniments esportius", explica Sennott amb el seu clàssic ritme atropellat, més novaiorquès que no pas de Los Angeles.

Segons un informe recent de FilmLA, el grup sense finalitat de lucre que s’encarrega dels permisos de rodatge per a la ciutat i el comtat, mai com ara s’havia produït tan poc a la regió. "Per això va ser tan increïble rodar aquí", afirma Barrie. "Teníem el millor equip del món. I molts dels membres d’aquest equip ens deien que feia molt de temps que no rodaven a Los Angeles i, per tant, que no podien treballar ni dormir a casa". Sennott: "Quan vam començar a rodar, ho veia tot com una pel·lícula. Passo pel pont Shakespeare cada dia i, quan vaig saber que hi rodaríem, al travessar-lo em sentia com si fos a La La Land".