'La voz más alta', caiguda del depredador sexual que va edificar Fox News

Sobre Roger Ailes, que va ser estrateg de Nixon i Reagan, però és conegut sobretot com a antic president de Fox News, s’han abocat oceans de tinta i s’ha produït un bon documental, ‘Divide y triunfarás’. La historia de Roger Ailes’. Només faltava el tractament de ‘biopic’. Abans d’una pel·lícula dirigida per Jay Roach, arriba una minisèrie de set capítols desenvolupada a mitges pel cineasta Tom McCarthy, que va explorar el medi periodístic a ‘Spotlight’, i el guionista-productor Alex Metcalf, que té ‘Heridas abiertas’ al seu currículum. Movistar Series estrena aquest original de Showtime a la matinada del 30 de juny a l’1 de juliol; cada dilluns hi haurà nou episodi.

Com l’esmentat documental d’Alexis Bloom, ‘La voz más alta’ no posa en dubte l’olfacte d’Ailes per als negocis, però se centra sobretot en les seves facetes més fosques i, molt en particular, el seu conegut historial com a depredador sexual. Russell Crowe (al seu primer paper significatiu en televisió des dels seus dies en ‘Vecinos’) es transforma físicament per donar vida a un home que en el seu historial criminal inclou també la polarització del discurs polític als EUA. Naomi Watts encarna la presentadora Gretchen Carlson, que va presentar contra ell una determinant demanda per assetjament sexual.

És un relat precís però no exhaustiu. Una mica a la manera d’Aaron Sorkin a ‘Steve Jobs’, els guionistes han preferit centrar-se en períodes concrets (anys, no dies), sempre a partir dels textos del periodista Gabriel Sherman, autor del llibre que gairebé dona títol a la sèrie (‘The loudest voice in the room’) i cronista de les seves malifetes des de les pàgines de ‘New York’. Sherman va estar tan enganxat a Ailes que surt en la sèrie interpretat per Fran Kranz.

Anys de glòria i tirania

La minisèrie arrenca amb la mort d’Ailes el 2017, a causa d’un hematoma subdural, per després viatjar enrere en el temps a aquells anys significatius. El primer episodi, ‘1995’, dirigit amb bon pols i sentit del ritme per Kari Skogland, ens mostra les albors de Fox News. Fitxat pel magnat Rupert Murdoch per llançar una cadena informativa de cable, Ailes va recomanar no buscar tots els espectadors possibles, sinó tan sols els conservadors, en principi alienats per informatius dirigits a una suposada elit liberal esnob. Murdoch va veure el filó.

Però no vol dir que donés a Ailes l’aprovació en tot. Quan el president de Fox News pretén acomiadar una reportera només perquè té una opinió diferent de la seva, Murdoch l’informa amb resignació que ella ja ha dimitit. Darrere les portes, Ailes era capaç de coses pitjors que un esbronc. En un moment especialment torbador, una aspirant a presentadora ha de suportar que la seva audició s’acabi amb el seu cap posant-li un dit a la boca i preguntant-li: “¿Com et portes amb el teu pare?”.

El segon episodi, ‘2001’, aborda el lideratge del personatge durant el matí de l’11-S. Sense pensar-s’ho gaire, va aprovar que s’emetessin les imatges de gent caient al buit des de la Torre Nord. I el tercer (l’últim que hem pogut veure, són set en total), ‘2008’, gira entorn de la seva animadversió cap als Obama. Ailes va animar els seus empleats a difondre rumors falsos sobre Michelle; també va demanar, sabent com es rebria això, que en les emissions es referissin al candidat demòcrata com Barack Hussein Obama.

El problema de la disfressa

Sembla inevitable comparar ‘La voz más alta’ amb ‘El vicio del poder’, l’inclassificable experiment narratiu d’Adam McKay sobre la carrera política de Dick Cheney. En els dos casos, un actor no nord-americà (Christian Bale en el segon) se sotmet a llargues sessions de maquillatge i canvia d’accent per encarnar una controvertida figura conservadora.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Tot aquest làtex distreu i crea una consciència constant de l’artifici, i a vegades una aparença humorística, una cosa que li aniria bé a la sàtira de ‘El vicio del poder’ però no tant a un drama més directe, fosc i poc irònic com aquest. El to deixa de ser el que es buscava.

A Sienna Miller també li retoquen la cara per semblar-se a la bona dona Beth Ailes. ¿Quin sentit té confiar en cares conegudes i carismàtiques per després fer-les irreconeixibles? Com a ardit publicitari, aquestes transformacions poden ser efectives, però a llarg termini semblen perjudicials per al projecte. Imagineu-vosJohn Goodman o, millor encara, Douglas Urbanski (el tresorer Larry Summers de ‘La red social’) en aquest mateix paper. Allí apareixeria el terror de debò.