Parlar sense por del trastorn límit de la personalitat

Perquè es diuen massa coses del TLP que no són veritat. Es parla de manipulació, d’exageració, de relacions difícils o fins i tot de violència, sense intentar comprendre el malestar emocional que hi ha al darrere. I això també és important dir-ho: un diagnòstic no converteix ningú en una persona violenta. La violència pertany a qui l’exerceix, no a un trastorn. En moltes ocasions, el mal ens l’acabem fent a nosaltres mateixes, perquè no sabem com regular tot el que sentim.

El diagnòstic va arribar després d’un període de depressió molt greu i de diversos intents de suïcidi. Va ser una etapa extremadament dolorosa i confusa en què moltes vegades sentia que ja no podia sostenir tot el que estava passant dins meu. Jo no volia morir; volia deixar de patir. Algunes persones fins i tot van arribar a insinuar que m’estava “ficant en el paper” o que els meus intents de suïcidi eren una manera de cridar l’atenció. Tot això acaba generant autoestigma. Comences a sentir vergonya del que et passa i a pensar que potser realment ets “massa intensa”, “massa sensible” o “massa complicada”.

Les emocions poden arribar a ser aclaparadores. Un petit rebuig es pot sentir com un abandonament enorme. Ho visc tot amb moltíssima intensitat, tant la tristesa com l’alegria. En els vincles, especialment en les amistats, sempre m’hi he entregat del tot. Idealitzant profundament les persones perquè realment sento aquest afecte de manera sincera. Però moltes vegades acabo decebent-me i fent-me mal. Al llarg de la meva vida m’he trencat moltes vegades, no sempre per grans esdeveniments, sinó per petites ferides emocionals acumulades.

Vivim els vincles des d’una enorme sensibilitat i una por profunda a l’abandonament i al rebuig, cosa que ens pot fer especialment vulnerables a persones que ens fan mal. Però viure d’aquesta manera també és esgotador. Analitzar-ho tot. Sentir-ho tot. Tenir por constant de perdre les persones que estimes. Quan era més jove vaig canviar moltes vegades d’estil, de gustos i de manera de mostrar-me al món. No acabava de trobar-me ni de definir-me. Durant anys vaig pensar que hi havia alguna cosa malament en mi.

La impulsivitat també m’ha jugat males passades. Durant molt de temps vaig reaccionar des d’emocions que sentia de manera desbordant, buscant apagar un dolor que moltes vegades no sabia com gestionar. Vaig viure relacions tòxiques i experiències que van empitjorar encara més aquesta percepció. Recordo una relació en què la meva exparella va deixar de cridar-me pel meu nom per dir-me “TLP”. Avui, però, visc una relació molt diferent. La meva parella també és neurodivergent i tots dos ens cuidem i ens acompanyem des d’un lloc molt més sa.

El que més m’ha ajudat en aquest camí ha estat l’autoconeixement, l’ajuda professional i aprendre a mirar-me amb més compassió. La recuperació, almenys per a mi, no va començar quan va desaparèixer el dolor, sinó quan vaig deixar d’odiar-me per sentir-lo.

Notícies relacionades

Per què amaguem els nostres problemes mentals? Un estudi troba respostes... a TikTok

Sandy Martos, activista: “Consells? Sí, però sense solucions ni veritats absolutes”

Avui sé que el TLP forma part de la meva història, però no defineix tot el que soc. També soc escriptora, parella, mare, amiga, activista i una persona profundament compromesa amb la vida que ha lluitat moltíssim per acceptar-se. Ara m’estimo més. Perquè per primera vegada he deixat de sentir que necessito amagar les meves ferides per merèixer amor, dignitat i humanitat.

Nieves García Aguilera, escriptora i activista contra l’estigma de la salut mental a Obertament.