Tenir o no tenir fills quan es pateix un trastorn: "Podré amb això?"

Tots els testimonis que apareixen en aquest reportatge són activistes d’Obertament i participen amb el seu nom real, tot i que alguns han preferit no facilitar el cognom per preservar una part de la seva privacitat.

Decidir no tenir fills quan la salut mental pesa

Anna ho ha tingut clar “des de sempre”. De petita, quan li preguntaven quants fills voldria tenir de gran, ja pensava: “Cap, jo de gran tindré animals i viuré tranquil·la i ja està”. Ara, amb 30 anys, no viu aquesta decisió com una renúncia. “No ha estat mai al meu mapa”, resumeix.

Té un diagnòstic de salut mental, però insisteix que no vol que la seva decisió s’expliqui només des d’aquí. “És només un factor”, diu. La salut mental, afegeix, li ha ensenyat “quins models de vida em van bé i quins no”. Necessita viure amb una relativa soledat, en espais tranquils i poc sorollosos. “El meu benestar m’ha costat assolir-lo i tinc un model de benestar propi que no és compatible amb ampliar la família”, explica.

Per fer-ho comprensible, recorre a la imatge de la mascareta d’oxigen dels avions: abans d’ajudar ningú, una mateixa ha d’estar segura. També parla de la criança com una responsabilitat molt concreta: “No és un nen, és una persona petita”. I aquesta persona petita, diu, necessita un entorn físic i emocional adequat. Ara mateix, Anna no es veu assumint “el sacrifici que comporta la creació d’aquesta vida”. “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”, resumeix.

Autoconeixement, límits i responsabilitat

Maitz Catimo, nutricionista i ballarina, també s’inclina ara cap al no, tot i que el seu relat és més porós. La pregunta va aparèixer als 24 o 25 anys, quan estava vivint el seu primer episodi de salut mental sense ser-ne encara conscient. En aquell moment, diu, la reflexió era més existencial: “Portar un nen o una nena al món era primer una responsabilitat i després no m’agradava com estava el món”.

Amb els anys, la mirada ha canviat. Avui el pes principal és el coneixement del seu propi trastorn i del que implica sostenir-lo cada dia. “No és tant perquè digui que vaig tard, sinó perquè soc molt conscient del trastorn mental que tinc”, explica. Es troba estable, però no vol prendre la decisió a la lleugera: “Ser mare o pare és per a tota la vida, i tenir un trastorn mental també és per a tota la vida”.

Quan veu amigues amb fills, no les mira amb rebuig, sinó amb consciència dels seus propis límits. “Em miro a mi mateixa i dic: ostres, és que a mi em costaria el triple o el quàdruple”, diu. El seu no, però, no és una porta tancada. Si algun dia tingués una parella que conegués el seu diagnòstic i amb qui pogués construir un projecte compartit, potser s’ho plantejaria. “Hi ha el dubte”, admet. Però no ho viu com una renúncia: “Potser a no viure una experiència diferent. Això sí”.

El dubte també forma part de la decisió

El Francesc ocupa una altra zona intermèdia. Durant anys havia assumit que tindria fills, però en acostar-se als 40 va haver d’acceptar una possibilitat que abans li semblava impensable. “És possible que no en tingui, i això ja és un pas”, diu. Encara no ho ha tancat del tot. De fet, s’ha plantejat l’acolliment familiar, una possibilitat que li sembla “molt maca”, sobretot perquè no parteix de la idea de tenir un fill propi, sinó d’acompanyar una criatura que ja existeix i necessita una família. El problema arriba quan intenta baixar aquesta idea a la vida real.

En el seu cas, la salut mental entra sobretot a través de l’autoestigma. “Tinc una por, entenc, com un autoestigma de dir: jo sol podré amb això?”, explica. Es pregunta si podrà mantenir l’estabilitat, com gestionaria una etapa menys estable tenint un fill o si seria capaç de sostenir també el patiment emocional d’aquesta criatura si aparegués. “Diré que hi ha dues pors”, diu: la pròpia estabilitat i la possibilitat que el fill també tingui problemes de salut mental.

El seu entorn ho veu d’una altra manera. “La majoria diuen que pensen que seria un bon pare”, explica. I això l’enfronta a una distància incòmoda: “De vegades passa que l’entorn et veu millor que tu mateix. Tornem a l’autoestigma, segur”. No diu que no vulgui cuidar; diu que encara no sap si podria sostenir-ho tot sol.

El dret a decidir sense culpa

Salma apareix com una veu de frontera. Durant molt de temps tenia clar que no volia tenir fills. Ara, en canvi, alguna cosa ha canviat. Ho atribueix a “un moment molt més estable” en la seva salut mental, l’àmbit laboral i la parella. Abans, explica, “amb prou feines podia afrontar el repte que de vegades suposa la cura d’una mateixa”. Ara veu més possible encaminar “una cosa tan gran com la maternitat”.

Notícies relacionades

El dilema de tenir fills quan la salut mental pesa en la decisió

Un assaig relaciona la salut mental en homes gais amb l’adaptació a l’entorn

El seu relat recorda que aquestes decisions no sempre són definitives ni lineals. “Ara mateix és més present el desig que el dubte”, diu. També hi ha por, sobretot que tornin “els fantasmes del passat” o al judici dels altres si comet algun error. Però el canvi de mirada hi és: una decisió que en un moment era protectora es pot transformar quan canvien les condicions de vida, la xarxa de suport o la manera de mirar-se.

Decidir no tenir fills també pot implicar haver de donar massa explicacions. Anna alerta que és un error assumir que no vol ser mare només perquè té un diagnòstic. Maitz reclama que no s’hi afegeixi més pes: “La gent ha de respectar que hi ha persones que decideixen no tenir fills”. I ho resumeix amb una frase que tanca el cercle: “Si no ho volen entendre, que simplement ho respectin”.