El dilema de tenir fills quan la salut mental pesa en la decisió

Tots els testimonis que apareixen en aquest reportatge són activistes d’Obertament i hi participen amb el seu nom real, tot i que alguns han preferit no facilitar el cognom per preservar una part de la seva privacitat.

Ser mare amb un diagnòstic

Isa Giménez tenia clar des de jove que volia ser mare. Havia treballat sovint amb infants i la maternitat formava part del seu imaginari vital. “Jo ja sabia que volia ser mare. Ho tenia claríssim”, recorda. El que no va ser tan clar va ser el camí.

Sense parella estable, va començar a valorar la reproducció assistida abans dels 30 anys, però la primera resposta mèdica va ser una manera de frenar-la: “Ja tindràs xicot més endavant, que encara ets jove”. Va reprendre la decisió a 37 anys, quan el temps biològic va fer que deixés d’ajornar-la.

Abans d’iniciar el procés, va parlar amb la seva mare i amb la seva psiquiatra. No perquè necessités permís, sinó perquè volia xarxa. També va mantenir una altra conversa, més íntima: “Vaig estar pensant si seria una persona egoista pel fet de tenir un trastorn mental i voler ser mare. Si podria ser una bona mare, què passaria quan jo no estigués bé...”. Després d’aquella “entrevista amb mi mateixa”, diu, va decidir tirar endavant.

El procés va durar tres anys, amb inseminacions, fecundacions in vitro i un episodi depressiu pel mig. “El meu era un desig molt arrelat”, diu. Quan ja començava a acceptar que potser no passaria, es va quedar embarassada de bessons.

Una maternitat lluny de la idealització

La maternitat real, admet Isa, ha estat molt més dura del que s’imaginava. “Està sent molt més difícil del que jo pensava”, explica. Cada etapa ha obert una dificultat nova: primer, no dormir i donar biberons; després, la preadolescència; més endavant, anticipa, arribaran altres preocupacions. Així i tot, quan mira enrere no en dubta: “Estic molt orgullosa de mi perquè he pogut tirar endavant el meu somni, el meu projecte de vida, que era formar una família”.

Rosa García, també coneguda com a Chica Asteri, aporta la mirada de qui ja ha criat dues filles. Sempre havia volgut ser mare, però durant anys va pensar que no podria tenir fills per com es trobava. Quan va arribar la seva primera filla, tenia una parella estable, un context econòmic més segur i una vida que li permetia anar “a un ritme més lent”. “Jo no hauria estat capaç de treballar i maternar alhora”, admet.

La seva experiència desmunta qualsevol idealització. La maternitat, diu, és molt més esgotadora, ingrata i física del que sovint s’explica. Així i tot, afirma que ho tornaria a fer. També reconeix que arrossega culpa: “M’hauria agradat maternar sense tot aquest pes”.

El diagnòstic com a sospita

La mirada dels altres pot pesar tant com la pregunta íntima. Isa Giménez ho va notar quan va decidir tirar endavant una maternitat en solitari. Hi havia qui li preguntava si no era egoista voler tenir fills sabent que podia haver-hi una predisposició genètica al trastorn mental. I quan ja estava embarassada de bessons, una psicòloga li va dir: “Veig que t’has complicat molt la vida, oi? Amb el problema de salut que tens, com te l’has complicada”.

Per a Isa, aquella frase resumeix una mirada que no acompanya, sinó que jutja. “Quan tens l’etiqueta de salut mental has de demostrar més”, diu. En el seu cas, el diagnòstic es va sumar a una altra etiqueta: la de mare sola. “Les dues coses s’han complementat i s’han amplificat”, resumeix.

El judici extern també pot aparèixer en forma de paternalisme. Antonio Serrano, president d’Amb Experiència Pròpia (AEP), explica que, quan va tenir la seva filla, una part de l’entorn va reaccionar amb alegria, però també amb preocupació. Li feien comentaris del tipus “vigila”, “n’estàs segur?” o “a veure si et passarà alguna cosa”. “M’han de mesurar per les meves capacitats i aptituds per ser pare, no per cap altra cosa”, defensa.

Decidir amb por

El relat d’Antonio trenca qualsevol conclusió simple. Abans de tenir la seva filla, diu, no s’ho havia plantejat gaire. “No em veia en la situació, en aquell moment, d’estabilitat emocional per poder tirar això endavant”, explica. La decisió va arribar més pel desig de la seva parella d’aleshores que no pas per una voluntat pròpia del tot definida.

Notícies relacionades

Un assaig relaciona la salut mental en homes gais amb l’adaptació a l’entorn

Dues expertes reclamen més recursos per entendre la llengua dels migrants amb trastorns mentals

Quan va néixer la nena, però, alguna cosa va canviar. “Va ser la meva taula de salvació”, diu. Cuidar-la el va ajudar a centrar-se, a sortir dels pensaments més foscos i a viure uns anys d’estabilitat. Però no idealitza la paternitat. “Si hagués de tornar enrere, no ho faria en aquell moment”, admet. No perquè no estimi la seva filla, sinó perquè creu que no estava preparat ni tenia el desig prou clar.

Salma es troba encara en un altre punt del camí. Durant molt de temps tenia clar que no volia tenir fills, però ara alguna cosa ha canviat: més estabilitat emocional, més seguretat laboral, una parella que li dona confiança i anys de seguiment psicològic i psiquiàtric. Quan s’imagina fent aquest pas, ho viu “amb una barreja d’il·lusió, por i vertigen”. I ho resumeix així: “Ara mateix és més present el desig que el dubte”.