Dues expertes reclamen més recursos per entendre la llengua dels migrants amb trastorns mentals

Des de la mediació intercultural, Rosa Cardús, cofundadora i coordinadora de Retorna, recursos terapèutics per al benestar comunitari i col·laboradora habitual de l’Ajuntament de Barcelona, hi coincideix en part, però matisa: “La llengua és el vehicle, però al darrere hi ha cultura, valors i, moltes vegades, desigualtats”.

La llengua com a porta d’entrada a l’emoció

“La llengua materna és des d’on hem construït la nostra expressió emocional i els records”, explica Álamo. Quan una persona ha de parlar del seu patiment en una llengua que no és la pròpia, “és com si parlés d’un altre”; pot explicar què li passa, però no necessàriament connectar-hi.

“Són temes molt íntims, molt profunds, i això és molt difícil de traduir”, afegeix Cardús. En contextos de migració, sovint vinculats a experiències de trauma o violència, aquesta distància es fa encara més evident. “Si he de parlar d’una experiència dura, necessito fer-ho des de la meva memòria emocional”, apunta Álamo. Quan aquesta connexió falla, el relat es torna més distant.

Però Cardús amplia el focus: “No és només la llengua. També és la cultura i la manera d’entendre el malestar”. Sense aquest marc compartit, el risc no és només no entendre’s, sinó no arribar a generar confiança. “El vincle terapèutic és clau”, insisteix Álamo. “Si no compartim llengua, és molt difícil construir-lo”. Però entendre’s, recorda Cardús, “també és un treball cultural”.

Entendre no és el mateix que poder expressar-se

Dominar una llengua no implica poder explicar-hi allò que fa mal. “Parlen perfectament altres idiomes, però quan han de parlar del seu malestar busquen un professional en la seva llengua”, assenyala Álamo. No és una qüestió de nivell, sinó de connexió emocional. “Primer hauríem de connectar i després traduir”, resumeix.

“La gent pot arribar a la consulta, però no es pot treballar en profunditat”, afegeix Cardús. Això es fa especialment visible en experiències de trauma. Les conseqüències són clares. “L’èxit de la teràpia depèn del vincle”, diu Álamo. Quan aquest falla, tot el procés se’n ressent. Cardús apunta senyals habituals: “Absentisme o manca d’adherència al tractament”. També respostes més distants, sense una obertura real.

A això s’hi suma el risc de diagnòstics erronis. “L’expressió del malestar està molt matisada per la cultura”, adverteix Álamo. Sense aquest context —i amb barreres lingüístiques—, es pot interpretar malament què passa. “No és només llengua”, insisteix Cardús. “També hi ha prejudicis i racisme inconscient”. I quan això entra en joc, el problema ja no és només explicar-se, sinó sentir-se escoltat.

Mediació i límits del sistema

Davant la barrera lingüística, el sistema recorre a la mediació intercultural. Però no és una solució simple. “El mediador no és un traductor”, subratlla Cardús. “Entén totes dues cultures i ajuda a descodificar valors i formes d’entendre la salut”.

“No és una relació de dos, és un triangle”, afegeix. El mediador pot facilitar el vincle i la comprensió. Però també hi ha límits. “Els processos es tornen més lents i es perden matisos”, adverteix Álamo. “No sempre tenim la certesa que es tradueix exactament allò que es vol dir”.

A més, la mediació no sempre està disponible. “És impossible cobrir totes les llengües en una ciutat com Barcelona”, apunta Cardús. Quan no n’hi ha, sovint es recorre a familiars com a intèrprets. “I això condiciona molt el que s’explica”, diu Álamo.

Per a totes dues expertes, el problema és estructural. “Hi ha mancances”, afirma Álamo. La pressió assistencial, la falta de recursos i de formació en competència cultural limiten l’atenció. “Cal formació, recursos i una mirada antiracista”, resumeix Cardús. “Perquè la llengua és només una part”.

Entre drets i desigualtats: què està en joc

El debat sobre la llengua en salut mental també és una qüestió de drets. Diverses entitats han defensat que poder expressar-se en la pròpia llengua forma part d’una atenció digna. “El professional s’ha d’adaptar al pacient”, defensa Álamo. “Si no em sento comprès, la teràpia difícilment avançarà”.

Cardús hi introdueix un matís: “Si tens un nivell alt d’una llengua, pots fer una bona teràpia encara que no sigui la teva llengua materna”. El problema és quan aquest domini no existeix.

Notícies relacionades

Jim van Os, neuropsiquiatre: “Hem ensenyat als joves a traduir l’estrès social en diagnòstics psiquiàtrics”

Mònica Almiñana, gerent del Consorci Sanitari: “Fem una actuació quirúrgica a les urgències psiquiàtriques”

En els últims dies, el debat s’ha reactivat arran d’un cas en què una persona denunciava no haver pogut ser atesa en català. Per a Álamo, això reforça una idea de fons: “El procés ha de partir de les necessitats de la persona”. Cardús demana contextualitzar-ho: “No és equiparable a les dificultats que pateixen moltes persones migrades”.

“Estem parlant d’equitat”, resumeix Álamo. Adaptar l’atenció perquè totes les persones tinguin les mateixes oportunitats de ser escoltades. I, en salut mental, això comença —però no acaba— en la llengua.