Victòria Monell, Fundació Silvestra Moreno: “Moltes persones amb trastorns no són conscients que tenen dret a decidir”

-Quina és la principal utilitat de la Fundació?

-Atendre les persones amb trastorn mental sever, amb l’antiga tutela, ara el suport a la capacitat jurídica. Tenen un trastorn mental i dificultats per prendre decisions en situacions de complexitat, amb situacions de carrer, de consums o de dificultat econòmica. Són els vulnerables dels vulnerables. Un problema de salut mental encara genera vulnerabilitat per l’estigma, tot i que hem avançat. Moltes vegades no són conscients que tenen dret a prendre les seves decisions, perquè han estat protegits des de la família i les institucions perquè no els passi res, per protegir-los de qui s’aprofita de la vulnerabilitat.

-Però tenen dret a decidir...

-Tenen tot el dret a decidir com viure, amb qui, com gestionar els seus diners i el seu patrimoni. I la gent et diu: “Això ho han decidit per mi”. Aquest és el gran repte que tenim: canviar el concepte que són incapaços pel de persones que necessiten suport per tenir la mateixa vida que la resta. És un repte brutal.

-La protecció benintencionada ha estat contraproduent?

-No, venim d’on venim. Fa 40 anys unes persones van començar a mobilitzar-se perquè un dels seus familiars era al manicomi. Es va iniciar la desinstitucionalització, però van dir: “Fem-la bé, i decidim com i on, perquè no és tan fàcil”. Les famílies van rebre un dia la trucada d’un fiscal. I moltes persones no tenen la sort de tenir família i estan soles, cal protegir-les. La manera de protegir-les era incapacitar-les amb un tutor perquè no n’abusessin. No era contraproduent perquè la qüestió era la vulnerabilitat tremenda que tenien. Fins que l’ONU va dir: “Un moment, res d’incapacitar, tenen plena capacitat, hem de donar suports”. És una evolució paral·lela a com ha evolucionat la societat.

-Ara es parla de salut mental...

-I per sort hi ha un col·lectiu en primera persona. És una evolució, però realment el canvi de mirada, el fet de dir “són capaces, no incapaces”, genera preguntes.

-Quin tipus de preguntes?

-Des de les pròpies famílies, la por és: “Però, de debò, pot prendre alguna decisió, encara que sigui dolenta per a ell a nivell patrimonial i en la seva vida?”. I als jutjats encara tenim sentències que s’hi refereixen com “l’incapaç” per part de fiscalia, advocats i fins i tot serveis socials. El gran repte és el canvi de mirada, la prevenció.

-Quin ha de ser el canvi de mirada?

-Hem de començar a actuar abans. Quan tenen dificultats en la gestió econòmica ja poden demanar una assistència i no se’ls incapacita. Una assistència voluntària pot reconduir dificultats i evitar arribar a l’extrem que, quan arriben, han perdut tot el patrimoni, s’han embolicat amb deutes... El canvi legislatiu ens ho posa en safata, però ens falten recursos i fer-ho possible.

-La nova llei, basada en l’autonomia i el suport, es compleix?

-Sí, en la forma. Però en el fons falta un canvi de paradigma, de mirada. És cert, ja no se’ls incapacita, ara es fa un sistema de provisió de suports, es mira la voluntat de la persona. Però inconscientment encara existeix la mirada de “si ell no vol, vosaltres com a Fundació decidiu”. I nosaltres diem: “No, és que no hem de decidir”. O sigui que sí, s’incompleix.

El nostre model d’atenció es capgira com un mitjó: fins ara, a qui tenia dificultats se l’informava i havíem d’actuar; ara no, quan ens diu que necessita ajuda, li hem d’explicar les diferents opcions, que entengui les conseqüències de cadascuna i acompanyar-lo a prendre aquestes decisions. Que no sempre són les que tu prendries.

-Per exemple?

-Hereta un pis de la seva mare. La lògica diria que el millor és que el llogui i tindrà uns diners que li donaran més qualitat de vida i podrà pagar-se la residència. Però pot no llogar-lo. Pot ser que ens digui que és el pis de la seva mare i que no vol que hi visqui ningú. I s’ha de respectar. El gran canvi és que abans informàvem i havíem d’actuar. Ara no.

-Què falta en la mirada social?

-Encara hi ha l’estigma latent. Hem de continuar lluitant per dir que són persones normals que tenen dificultats.

-Com és la mirada social davant els trastorns severs?

-Després de la covid es parla més de salut mental, però encara falta molt. Aquestes persones tenen drets. Aquest és el canvi de mirada. Tenen un problema de salut mental i tots els hem de donar suport.

-Posi’m un exemple d’estigma.

-Persones que necessiten llogar un pis. Comencen a buscar a immobiliàries un pis que es puguin pagar. Nosaltres les assessorem. Quan diuen que els agrada un pis i a la immobiliària els diuen que s’hi posarà en contacte la nostra fundació, aleshores la resposta de la immobiliària és: “Ah, una Fundació... ostres, és que ha vingut una altra persona i s’ha quedat el pis”. Quan veuen el nom Malalts Mentals els canvia la cara. Molts usuaris ens han agraït precisament que canviéssim el nom i ara siguem la Fundació Silvestra Moreno.

Notícies relacionades

Dues expertes reclamen més recursos per entendre la llengua dels migrants amb trastorns mentals

Jim van Os, neuropsiquiatre: “Hem ensenyat als joves a traduir l’estrès social en diagnòstics psiquiàtrics”

-O sigui que davant un trastorn sever...

-Si ens quedem en la depressió, està molt bé la reacció social, o sobre el malestar emocional dels joves, les xarxes... Però davant persones amb un trastorn mental sever també hem d’ajudar. Cal un canvi de mirada. I aplicar el model en funció de cada persona, perquè hi ha persones que no han pres mai cap decisió a la vida, que necessiten ajuda fins i tot per comprar roba. Fem-ho a poc a poc.