Controvèrsia oberta entre psiquiatres defensors de la TEC i mirades crítiques

És un tractament efectiu i s’aplica a qui toca?

Claudi Camps, director de Salut Mental i Addiccions de Girona, admet que és una tècnica controvertida “i aixeca moltes passions quan l’opinió d’un professional no coincideix amb la d’un altre”. En tot cas, subratlla que està indicada en depressió melancòlica o psicòtica, principalment en persones grans. També en catatonia greu associada a esquizofrènia i també és “una alternativa important quan donar fàrmacs pot estar contraindicat”. Però, a partir d’aquí, “depenent de la formació del professional i de la tradició del centre sanitari, l’aplicació s’estén més enllà d’aquestes indicacions, per a trastorns mentals greus catalogats de refractaris al tractament farmacològic”.

Érika Martínez, psiquiatre al Parc Taulí i coordinadora del grup de treball en TEC de la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental —en la qual estan representats gairebé tots els hospitals de Catalunya—, apel·la a la literatura científica per afirmar que “les taxes de resposta i remissió són molt més altes que les dels fàrmacs” i apel·la a la reducció del patiment: “Jo insistiria, davant dels crítics, en el tema de prolongar el patiment; es poden buscar altres estratègies o fàrmacs, però el problema és que entre un tractament i un altre s’espera massa, pot trigar dues, tres o quatre setmanes a fer efecte, però per molt que el mantinguis no millorarà i has de fer canvis, amb la qual cosa de vegades han passat dos anys; no hi ha fàrmacs més ràpids que la TEC”. I afegeix que la TEC no serveix per a totes les patologies.

Iria Domínguez, psiquiatre i presidenta de l’Associació Catalana de Professionals de Salut Mental (ACPSM), afirma: “Jo personalment la vaig indicar una o dues vegades, i tant en els casos que he vist com en els que he indicat, la millora ha estat nul·la. Una cosa és la millora basada en escales i una altra la recuperació funcional de la persona; o bé mantens la TEC de manteniment, amb el risc que implica l’anestèsia més els efectes de l’‘electroxoc’, perquè si la retires el risc que la persona torni a trobar-se malament és alt. Jo personalment aposto per alternatives que siguin més psicosocials”.

Són assumibles els efectes secundaris?

Claudi Camps explica que “els més habituals són alteracions de la memòria que milloren progressivament en setmanes-mesos, depenent de la freqüència de les sessions. La cefalea és molt freqüent. Altres efectes més greus són menys freqüents, però cal anar amb compte en persones amb cardiopatia o edats molt avançades”.

Érika Martínez explica que “el més important que hem de transmetre és que la TEC és segura i, en general, ben tolerada, cosa que no treu que hi hagi efectes secundaris aguts durant el tractament: mal de cap, o el que és propi d’una anestèsia; però és complex perquè no tenim proves que ens ajudin a posar sobre el paper les queixes subjectives de la persona, no tenim capacitat de mesurar-les, però les hem de tenir en compte; tampoc podem delimitar si això que perceben és pel tractament, per la malaltia, per l’edat...”.

“Hi ha malalts que es queixen de la funció cognitiva, però fas una prova neuropsicològica pautada i no surt res; i passa a l’inrevés, a nivell subjectiu no et diuen res, però fas una prova i sí que notes disfunció; però encara que n’hi hagi, en termes de cost-benefici, globalment guanya el benefici”, indica el psiquiatre Mikel Urretavizcaya, psiquiatre i també integrant del grup TEC de la SCPSM.

Iria Domínguez crida l’atenció sobre l’anestèsia i els seus riscos, atès que les TEC es repeteixen en diverses sessions durant setmanes i mesos. “És jugar a la loteria moltes vegades, hi ha un risc real a valorar”, opina aquesta professional.

És un tractament desagradable?

“En absolut, el malalt arriba, la xarxa d’infermeria el tranquil·litza i després s’inicia la injecció. És una anestèsia de tres minuts. Quan el pacient es desperta està una mica com passa amb la resta d’intervencions amb anestèsia: desubicat o confós. En uns tres quarts d’hora estan bé i se’n van a casa”, descriu Urretavizcaya.

Per què alguns centres no fan tantes TEC com altres?

Urretavizcaya respon que, en efecte, “a Barcelona, si poses al teu currículum que has fet TEC, ja no et contracten en segons quin centre de salut mental; hi ha un component de creença, més enllà de la ciència, que fa que no practiquin la TEC”.

Iria Domínguez explica que “he atès gent amb depressió resistent i li havia preguntat per què està malament. Vaig fer aquesta pregunta a una senyora gran i em va dir que mai l’hi havien preguntat. Les persones estem malament per alguna cosa. Per això, la TEC em genera aversió, a banda dels riscos i els efectes secundaris, perquè és com fer callar el pacient. ‘No et queixis més, et donarem aquest tractament i ja està’”.

Notícies relacionades

Revisió de l’‘electroxoc’, una tècnica psiquiàtrica tan habitual com controvertida

Enric Palau, exdirector del Sónar: “Un concert em pot canviar la vida i una cançó em salva el dia”

Claudi Camps explica que la diferent manera d’entendre què és un pacient refractari a la medicació fa que “alguns professionals afirmin que aquesta refractarietat és molt relativa i que si t’enfoques a obtenir una bona relació terapèutica, aquesta refractarietat disminueix i no cal indicar la TEC”.

Érika Martínez llança una reflexió final: “Tu com a psiquiatre pots no tenir experiència en TEC i dir que primer et maneges amb allò en què tens més experiència, però compte, perquè això pot fer que una persona que podria respondre bé al tractament respongués i no allargar-nos més”.