Aurora Coca, 89 anys: «Ganes de viure? Per a què? Ja ho tinc tot fet»

L'Aurora Coca té 89 anys i és youtuber. Explica la seva vida en vídeos que ja li han reportat milers de seguidors. Però més enllà d’això, ‘la yaya Aurora Coca’, com se la coneix a la xarxa, conviu amb la depressió, amb el cansament vital. És vídua, viu sola i no té fills. Demana que s’escolti més les persones grans.

-Per què ha hagut d’ingressar a Psiquiatria?

-Per un intent de suïcidi. I no era el primer, era el segon. Fallit.

-Gràcies a Déu.

-No, gràcies a Déu, no.

-Però ara vostè vol viure o...

-No. Però et fan viure.

-Què l’ha portat a voler morir?

—Cansament, perquè són molts anys, encara que no ho sembli. Els últims, de molta lluita, amb el meu marit, cuidant-lo. I desgastant-me jo. He patit i pateixo èpoques de depressió forta, que de tant en tant toca. Qui l’ha patit ho sap. Primavera i tardor són mala cosa. I són molts anys de treballar sempre. Són anys gastats. I jo ho tinc tot, menys puces.

-Parla de salut física

-Has de fer la reflexió que la vida que feies ja no la pots fer. La salut ja no aguanta. I mentalment tampoc. El problema mental més gran soc jo. No adaptar-se a les circumstàncies, aquest és el problema de la gent que encara tenim el cap una mica sencer. Ganes de viure? Per a què? Ja ho tinc tot fet, no hi ha cap il·lusió, no hi ha cap esperança. Penses a fer això o allò, però el cos ja no t’ho permet. I segurament, d’aquí a uns dies penso el contrari...

-Dirà que val la pena...

-Els que no estem gaire lúcids tenim aquestes coses. Depèn.

-Viu sola?

—Soc vídua, no tinc fills ni nets. El que t’angoixa no és estar sola, és no poder-te valer per tu mateixa, és que t’ho han de fer tot. Ets una vella. I això ho has d’assimilar. No tens més remei. No entenc per què hi ha tant d’interès. O sí. Som la producció de la indústria farmacèutica. Si em prenc 14 pastilles al dia, si deixo de prendre-les i tots els vells ho deixéssim de fer, la indústria s’arruïnaria. Et fan viure perquè has de viure. Anem vivint, consumint pastilles, menjar. No és perquè ens estimin. Per què hi ha tan poc interès a deixar-nos morir?

-Voler morir és un dret; una altra cosa és voler fer-ho quan algú ho decideixi racionalment, no perquè està passant una depressió, oi? Vostè d’aquí a uns dies potser no voldrà morir...

-Potser no. Potser aquests dos intents de suïcidi no són realment ganes de morir-me; si realment tingués ganes de morir-me, m’hauria mort.

-Aleshores, què han sigut aquests intents?

-Potser cridar l’atenció? No. Són contradiccions de persones grans, de gent que no té res a fer com jo. Vaig treballar a casa, no vaig tenir estudis, fa cinc anys va morir el meu marit. Jo treballava del que sortia, de dependenta, o anava a fregar...

-M’han dit que vostè és ‘youtuber’.

-Sí. A YouTube, al canal ‘la yaya Aurora coca’.

-I què hi explica?

-Coses escrites als meus llibres... Doncs no va malament perquè de moment hi ha hagut 25.000 visualitzacions.

-25 mil?!

-Sí. O sigui que malament no va. Tinc quatre llibres fets. Als vídeos parlo de tot. Estic sorpresa de la resposta. Els faig cada setmana des de fa tres anys.

-Aquesta aventura, saber-se tan seguida, li dona motius per viure?

-Em fa il·lusió.

-Ho dic perquè abans em deia que no té il·lusió per res...

-Em fa gràcia. Com amb tot, hi ha un inici i una continuació. Si després ja no és com era, no és el mateix...

-Ja, ja...

-Si comences una cosa amb il·lusió però després es considera una rutina... merda.

-Però després d’estar ingressada aquí, si li pregunto si hi ha esperança i motius per viure...

-Ara no.

-D’aquí a una setmana?

-Qui sap. Les persones grans canviem d’opinió cada cinc minuts.

-Estar ingressada, de què li ha servit?

-A mi, de res. M’han donat solució? No. És un lloc que està molt bé, i ho fan molt bé, però particularment a mi... no. No tinc ganes de tornar-hi, perquè el problema és que tens molt dolor...

-Hi ha gent que diu que és normal que la gent gran no estigui bé d’ànims, que us deixen per impossibles...

-Exactament. Ni és just ni ens fan cas ni ens creuen, la majoria de vegades, perquè som vells. La meva doctora deia que jo m’inventava els meus problemes cardíacs. És que ni t’escolten. Potser sí que diem bestieses, no tenim res més a fer, però no ens escolten.

-Quan siguem grans, tenim dret a viure psicològicament bé...

-Si jo visc malament psicològicament, és perquè jo vull. Jo gairebé no em puc moure. Acabo d’estrenar el caminador. M’ajuda. T’has de fer a la idea de començar una altra vida i és molt difícil.

-Però a les persones grans no les deixarem tirades...

-El problema és que ni et deixen ni fan res. El problema sobretot és el suïcidi. No sé si és per l’església, encara està molt mal vist. És la teva vida!

-Però si vostè la setmana que ve ja no té ganes de suïcidar-se...

-Doncs podria ser.

-Què demanaries als joves?

-Sobretot, que ens escoltin. Encara que sigui un rotllo i ho diguem tot moltes vegades, sempre hi ha un puntet que no sabeu, i això et pot ajudar a tu. I, sobretot, si li fas un petó, que sigui sincer, i si li fas una abraçada, que es noti. No és només que et vinguin a veure, és que sentis que et venen a veure. Recordo una senyora al casal que em va dir un cop: “vostè, mentre tingui aquesta llum a la mirada, no serà mai vella”.

Notícies relacionades

Tres suïcidis en tres setmanes reobren el debat sobre la prevenció a les presons catalanes

Manel Sánchez, psiquiatre: "La discriminació per edat provoca que hi hagi depressions que passen sense tractament"

-Té raó, té llum encara, oi?

-Sí.