Sandra Delaporte, artista: "Sandra Delaporte, artista: "Et sents tan atrapada que arriba un moment que no sents que siguis mereixedora d'amor sense violència"

-Al llibre descrius amb detall la dependència emocional, l’aferrament ansiós i l’aferrament evitatiu que has patit... Parles de burles, d’un trauma sexual, que tu et senties culpable que l’altre s’enfadés amb tu...

-Crec que és un sistema molt comú, sobretot quan et relaciones amb gent —que n’hi ha molta— que per rebre amor necessita manipular, controlar i maltractar psicològicament. M’adono que és molt comú en tots dos sexes, perquè també hi ha dones molt narcisistes i aquesta manipulació pot passar, però és veritat que la ira i la violència de l’home envers la dona són sistèmiques

-I tu et senties totalment enganxada, dius que la teva vida perdia el sentit, que li havies d’agradar...

—Quan, per les coses que has viscut a casa, per les coses que has viscut en la joventut, has desenvolupat un patró de sotmetiment, de submissió, de seguir regles i agradar d’una manera malaltissa i congènita, sense voler adoptes això. És a dir, la submissió, quedar-te congelada, acceptar coses que no són acceptables. Vius en la confusió i, quan l’amor perilla, et ve aquesta ferida d’abandonament. T’ajuntes amb persones que semblen que t’ho donen tot, però de sobte t’ho treuen i et fan pensar que és culpa teva.

-Això, expliques, té molt a veure amb l’autoestima...

-Una persona amb una autoestima ben formada, que creu que mereix amor pel fet d’existir, no entra en aquestes dinàmiques, però les persones vulnerables que han viscut aquestes dinàmiques —perquè són les que fa moltes dècades que anem mamant— solen ajuntar-se amb aquest tipus de persones que ensumen fàcilment qui pensa d’aquesta manera.

-La culpa és molt important en el teu text

-Hi ha una part de la culpa que té sentit: si has fet alguna cosa malament, el penediment, demanar perdó, és superimportant. Però aquesta culpa que emmalalteix és el sentiment que més destrucció genera en una mateixa: el fàstic, l’automenyspreu, el pànic, ñes dir “tot el meu poder te’l lliuro a tu perquè, com que jo soc culpable, segons tu, ja pots fer amb mi el que vulguis”. Són dinàmiques molt invisibles, molt sibil·lines, no necessiten un cop per destruir-te com a ésser humà i estan molt normalitzades. La gent no en diu violència, no ho identifica com a tal, es confon.

-Aquesta submissió inclou una submissió sexual. En un dels poemes fas servir la paraula violació, parles que t’has deixat abusar sexualment...

-Per a mi la intimitat és l’infern. Imagina’t: allà on se suposa que més has de confiar, que més has d’estar en pau, a resguard, és on més has d’agradar i complaure, i on el teu cos es dissocia completament, t’anul·les completament, la teva voluntat no existeix i ets carn del desig d’una altra persona. Moltes persones no en diuen violació, però la violació prové en gran mesura de la gent propera a tu des de la infància, dels teus tiets, dels teus pares, dels teus cuidadors a l’adolescència, dels teus companys de classe. És com un extermini de la voluntat, un extermini absolut de la teva persona, una anul·lació. Era com estar en un forat, fer-te una bola i pensar “ja passarà”. Així era en totes les meves relacions sexuals.

-Una altra conseqüència que també descrius molt és el vincle evitatiu amb parelles posteriors: dius que qualsevol indici de fusió, qualsevol moment en què tu notis dependència, surts corrents encara que aquella persona t’estigui estimant bé...

-Amb una cosa tan senzilla com fer una abraçada, o que em toquin... em poso a tremolar. Durant molts anys he estat molt dissociada i molt concentrada en la meva carrera musical. Tirava endavant, com una fugida cap al futur.

-Dius que el cos parla i en el text descrius problemes físics que anaves notant a conseqüència d’això...

-Fins que comença la ideació suïcida, gent que comença amb trastorns de l’alimentació, a mi em venen atacs de pànic. Vaig estudiar psicologia i en psicologia t’ensenyen molt els diagnòstics, el DSM-V, fer tests... Els diagnòstics poden tenir sentit per veure-hi un mirall, però anomenar algú malalt mental és molt injust perquè molts d’aquests trastorns provenen generalment del trauma. En el meu cas, tinc ansietat, tinc atacs de pànic, tinc pensaments depressius, tinc una mica de tot, i això, en quin quadre m’ho poses?

-Comentaves que potser no has rebut en el teu entorn una educació emocional que et donés eines per afrontar això, oi?

-Jo patia bullying a l’escola, em pegaven i sempre arribava plorant a casa, li ho deia a la meva mare —no pas per culpar ni assenyalar, sinó per ordenar— i ella em deia “filla, si et peguen, pega més fort”. La necessitat emocional no hi era. Cal molta consciència social.

-Convius amb la solitud. Vas necessitar aïllar-te, però al mateix temps senties desesperança...

-Preferia el dolor de la solitud al dolor d’arriscar-me a estar amb persones. Al bosc, sola, caminant, podia estar sola sense que ningú m’envaís. Continuo tenint molts problemes per posar límits. Era el lloc idíl·lic de l’existència. Però cada cop em sentia més sola, més morta en vida sense adonar-me’n. Més trista. I van començar els atacs de pànic, perquè ningú no em va ensenyar a protegir-me de mi mateixa, del meu cos, del meu trauma, que va començar a sortir a vessar.

-Escrius: “Sento la pedra de la panxa, la col·lega por i penso ‘és meu, forma part de mi’, ho prefereixo mil vegades a no ser vista tal com existeixo, estic orgullosa del mal de panxa, com més a prop el vull més es dissipa”. És l’acceptació de les teves limitacions, que suposo que no es fa en dos dies...

-I continuo cada dia, hi ha dies que no ho vols suportar i penses “m’escaquejo, me’n vaig de la vida, apa”... Cal parlar de les ganes d’escaquejar-se de la vida.

Notícies relacionades

Mònica, 22 anys: "Era una adicta als ansiolítics, com una ionqui"

L'autisme invisibe de les dones: la faiga de semblar normal

-Has tingut ganes de morir més d’una vegada, oi?

-Sí, sí. Les més fortes van començar el 2022, però en aquella època no sabia posar nom a les coses. Ara ho veig com “la nena rebel que es queixa i diu que tot és una merda, em vull escaquejar”. Crec que és humà. A vegades és insostenible, perquè per a mi el més difícil és veure que és real, que tot el que li passa al meu cos és meu, és real i m’explica alguna cosa important. Validar-ho és el que més feina m’està costant. I has de tenir molt de suport per poder transitar aquestes coses.