Jordi Chicletol, comunicador: “Durant anys vaig confondre ser estimat amb ser celebrat”

Bullying i necessitat de validació

A l’escola, els insults formaven part del dia a dia. “Me’n recordo que pel passadís de l’escola em deien ‘marica’…”. Aquell assetjament escolar va deixar empremta. En aquest context, la cultura pop va funcionar com a refugi i com a projecció possible. “A mi la cultura pop i l’entreteniment m’han donat un esbarjo, un refugi i potser també veure un horitzó de possibilitats”. Les Spice Girls, la ràdio i els recopilatoris de música no eren només entreteniment: eren un espai on imaginar una identitat alternativa quan l’entorn no oferia reconeixement.

La necessitat de ser vist no era un caprici adolescent. Era una manera de compensar la vergonya i la sensació de ser diferent. Amb el temps, aquella urgència es va sofisticar.

El personatge com a mecanisme de supervivència

Amb els anys, aquella necessitat va prendre forma de personatge. “Jo tenia com un personatge de rockstar, fucker, entertainer, que em pensava que... però no, les ferides estaven allà sota. Eren disfresses i màscares”. El que havia començat com una protecció va convertir-se en identitat pública.

Aquest personatge es va consolidar en els entorns on va començar a construir la seva trajectòria professional: la nit, les cabines de DJ, la nit queer de Barcelona. “Em vaig crear aquests personatges de rockstar, del DJ, l'entertainer nocturn, del Nightlife Queer de Barcelona”. L’exposició, el ritme i la intensitat formaven part del joc.

“El personatge m'ho permetia... em permetia, bàsicament, ser funcional i navegar els entorns i els espais que ocupava”. La màscara no era només aparença; era una eina per moure’s amb seguretat en espais d’alta visibilitat. Però també implicava sostenir una imatge constant que, amb el temps, es va confondre amb la pròpia identitat.

Oci nocturn, èxit i normalització del consum

En aquell context professional, el consum no apareixia com una ruptura, sinó com una extensió natural del relat d’èxit. La nit, els camerinos, les festes i les setmanes de la moda formaven part del paisatge laboral. La droga no era excepcional; era habitual.

“Hi ha certes indústries també que les tenen com més normalitzades, com les creatives, l’entreteniment”, explica. En aquests entorns, la productivitat i la intensitat sovint es confonen amb fortalesa. El relat de la persona exitosa que pot sostenir-ho tot ho embolcalla.

“Em va ser molt fàcil associar-me al caràcter aquest de la persona exitosa que, com que està treballant moltíssim i es pot comprar un gram de coca, se la pren aquí amb el whisky de marca i m'oblido que potser tinc un problema”. L’èxit i la droga, en aquella narrativa, semblaven compatibles.

Addicció progressiva i pèrdua de límit

La ruptura no va arribar amb un cop sec. “La toxicitat i allò negatiu va venir tan progressiu i tan gradual que no me'n vaig empiular fins que no va ser gairebé massa tard”. El límit es va anar desdibuixant sense que hi hagués un moment clar d’alerta.

Amb el temps, diu, va començar a confondre la intensitat amb la identitat. “Pensava que jo era així. Que el meu caràcter era aquest: excessiu, exagerat, sempre al màxim”. El personatge, que havia nascut com a mecanisme de supervivència davant l’assetjament escolar i la necessitat de validació, s’havia convertit en norma.

El consum funcionava alhora com a accelerador i com a anestèsic. Permetia sostenir el ritme i, al mateix temps, no sentir determinades coses. “Era molt fàcil mirar cap a una altra banda”, admet. Però el cos no sempre pot seguir el relat que un mateix construeix.

Vergonya, salut mental i demanar ajuda

La vergonya va ser una de les conseqüències més persistents. No només pel consum, sinó per tot el que hi havia al darrere: l’assetjament escolar, la necessitat de validació, la por de no ser prou. “He hagut de sortir d’un altre armari, el de l’addicte, i encara em fa una mica de vergonya”.

Notícies relacionades

Roger de Gràcia: "Volia que la meva desaparició fos accidental i se’m va acudir fer petar el cor"

Sandy Martos, activista: "El cinema pot allunyar la salut mental de l'estigmatització"

Avui, Jordi Chicletol parla d’aquella etapa en clau de salut mental. No com una caiguda moral, sinó com un procés amb arrels i context. “Poder-ho compartir no és només una frase: és una manera d’entendre la recuperació”. Demanar ajuda, diu, no va ser un acte heroic ni individual. Va ser necessari. I compartit.

L’objectiu ara no és reconstruir el personatge, sinó desactivar la vergonya. “He sentit vergonya per marica, per xerraire, per expressiu, i fins i tot per generós. No només per ser addicte, i ja n’hi ha prou. Vaig fer el que vaig poder amb les eines que tenia”. El veritable canvi no és tornar a l’èxit, sinó poder dir-ho sense por: “Simplement, que fora la vergonya”.