Roger de Gràcia: "Volia que la meva desaparició fos accidental i se’m va acudir fer petar el cor"

-Encara t'agraden els Dire Straits?

-Sí, i a mi sobretot m'agradava l'Alchemy, el gran disc en directe. Va ser la revelació de la música en directe i a més té a veure amb la meva primera relació sexual

-Amb aquella noia francesa...

-Sí

-Així que mentre sonava la música de fons...

-Sí...és un doble viatge. Amb el 'Romeo and Juliet' va ser quan vaig tenir la meva primera relació sexual completa. I, a més, hi va haver enamorament. Soc molt de música. Si hagués pogut fer alguna cosa és ser músic. He tocat en grups, i la connexió que he trobat tocant l'he trobat en molt poques coses. Quan escoltes l'altre i l'altre t'escolta, es produeix un diàleg que poques vegades es dona...

-No ens escoltem molt, en general...

-La tendència és cap a l'individualisme. Ara som un producte, i tota l'estona venem el nostre producte. Els diàlegs tendeixen a ser monòlegs compartits. Escoltar l'altre i que l'altre t'escolti costa, perquè has de fer un exercici d'humilitat molt gros. La inèrcia és jo, jo, jo.

-I apliques el sentit de l'humor, sovint

-Sort d'això. M'ha permès treure-li ferro a moltes coses. O potser tinc més sentit de l'humor perquè he tingut problemes de relació amb la gent i l'única manera de suportar-ho era anar fent bromes.

-A la salut mental hi podem aplicar sentit de l'humor, no?

-Sí, i tant. Ara ja hauríem d'entrar en aquesta fase de riure una mica tots plegats. La fase de sortir de l'armari ja sembla que s'ha fet i feia falta. Ara la següent fase és: què podem fer per frenar-ho. I ja que ho tenim molta gent, normalitzem-ho i ens en riem, com podem riure de que jo tingui bosses als ulls o que em costi anar caminat per l'esquerra de la gent.

-Ets pessimista?

-Jo tinc una certa tendència a la nostàlgia i la tristesa, però això també fa que em vegi obligat cada dia a aixecar-me i dir 'vinga va'. Cada dia que m'aixeco foto un crit al coixí i dic 'avui no podré'. Això m'obliga a buscar solucions. M'ho he currat moltíssim i m'ho curro cada dia. El que m'agradaria és poder connectar més amb la gent per fer més coses, però com que em costa estar amb gent...

-Has fet un llibre parlant de la teva fòbia social. Com estàs, ara?

-Estic molt millor. L'edat també ajuda...

-...i el fet d,anar a teràpia...

-...i parlar-ho. Quan es normalitza al nucli més petit, que és la família, això ajuda molt. Amb ma mare no ho havíem parlat abans. Sempre hi havia el no dir. Però quan ho dius i ho normalitzes s'accepten moltes coses. Dir-ho és vital.

-La conversa amb ta mare devia ser catàrtica...

-Absolutament catàrtica. Quan no es diuen les coses hi ha unes forces que van per sota que no saps cap on estiren. Quan les obres, els cables es veuen tots. Quan li vaig dir que volia fer el llibre em va dir que m'afectaria la feina i també em va preguntar si calia. Però al mateix temps va tenir una reacció d'escoltar. I vam parlar. I per escoltar l'altre, intentar escoltar-te a tu. A vegades la millor manera d'escoltar l'altre és preguntar-se en què se sembla a una cosa que has viscut.

-I com va seguir la conversa?

-Ella em va explicar què havia viscut ella a l'escola. Em va dir que portava tota la vida amb problemes per expressar les emocions pròpies. I em va dir que jo havia d'acceptar que a ella li costés. I a partir d'aquí tot va canviar. Però has de fer aquests passos.

-Són moments com quan vas tenir la crisi més greu que va fer que et posessis a córrer perquè volies desaparèixer, veure el teu pare després plorant...

-Va ser un punt i apart pels dos. El meu pare no s'esperava que un fill seu arribés a aquest extrem i jo no m'esperava que el meu pare tingués sentiments, o aquest tipus de sentiments. Un altre cop va ser 'ep, ara estem en un altre lloc'. I a partir de llavors amb el meu pare ens vam tornar a fer dos petons, que era una manera de dir-nos que ens estimàvem. I fins que es va morir.

-En aquella crisi no volies suïcidar-te per no perjudicar ta mare...

-Jo no volia ser l'agent actiu de la desaparició, volia que fos accidental. L'única manera era fer petar el cor, és el que se'm va acudir. No va funcionar i en veure això i com es va posar mon pare i ma mare em va ajudar a entrar al món de la consulta terapèutica i em vaig relacionar amb la malaltia des del llenguatge de la psicologia. Això demostra que el silenci és el mal de tots els problemes. No parlar les coses és fatal en tots els sentits, parlant de l'homosexualitat, de la salut mental...

-Per què ens costa tant parlar?

-A vegades és orgull, a vegades és por, a vegades és tradició, a vegades és religió. A vegades pressió social. Fugim del conflicte, perquè és el que ens fa més mandra i ens pot portar problemes.

-Com hem de fer servir la paraula boig, que està al títol del teu llibre?

-No m'agrada donar exemple, però crec que això ha d'anar a persones. Jo el que faria és la norma dels negres americans, que poden dir 'nigger' però ho han de dir ells. Hi ha temes que si no els vius o no en saps, el que toca és escoltar els que en saben o ho viuen.

-En la teva problemàtica has patit una addicció al sexe, o més aviat a ser estimat... és allò de fer servir el cos d'alguna manera per tapar el que passa al cap d'alguna manera...

-Necessites fer callar el cap. Que és una addicció ho veus amb el temps: ara no ho necessito tant perquè el meu cap no parla tant perquè he après tècniques de control i d'evitar coses que fan que el meu cap parli tant. Ja no vaig a situacions que em provocaran estrès, faig esport, parlo amb mi mateix i em calmo. Tot això fa que no necessiti això.

-Estàs en pau amb tu mateix

-Molt més.

-I has explicat que no aspires tant a la felicitat com a la pau interior...

-Em fa la sensació que la felicitat és un estat d'èxtasi puntual. I no te molt sentit buscar que duri massa. Igual que no pots estar molt trist plorant molta estona. En canvi, la serenitat és mantenir un equilibri, el control del que és nociu per a tu. Ara baixava en cotxe, cada vegada que parava al semàfor tenia la temptació de mirar Twitter, però he sabut que arribaria molt excitat a l'entrevista, i m'he posat un disc, per dir-li al meu cervell: tu aniràs al meu ritme, no jo al teu.

-Dones ordres al teu cervell...

-Moltes vegades, perquè vol anar molt de pressa, vol la felicitat que creu que trobarà amb el gran tuit... I la tendència és a què les coses siguin curtes, i l'atenció és curta. Al cotxe m'he obligat a escoltar un disc sencer i amb l'ordre correcte. No saps el difícil que m'ha sigut no saltar, no tirar endavant o endarrere. Aquest exercici és constant, però ens haurien d'ajudar a que no ens arribi tant aquesta tirania de les xarxes, i que la sanitat pública es posi les piles i la gent pugui accedir a la consulta, que sigui per totes les butxaques, perquè acabarem tots empastillats i ho haurem de pagar a tots.

-Como vas d'autoexigència, m'han dit que a la feina t'emprenyes si l'audiència no va bé...

-Quasi et diria l'excel·lència. Saber que ho podríem haver fet més bé...

-Has rebaixat expectatives?

-Em costa molt! Això em costa molt! Ho porto regulinchi, perquè suposo que el cervell analitza les opcions i veu que hi ha una possibilitat que és l'òptima... Si el meu cervell no ho veiés, però ho veu...

Notícies relacionades

Sandy Martos, activista: "El cinema pot allunyar la salut mental de l'estigmatització"

El cinema espanyol aposta també per normalitzar els trastorns mentals

-No el pots enganyar una mica?

-El que faig és dir-li moltes vegades 'fins aquí', sobretot pel que fa a horaris. Per això ara m'agradaria una feina que no anés tant per la banda creativa, que fos una mica més mecànica.