Quatre de cada deu persones no saben com ajudar davant un cas d’autolesió

L’autolesió no suïcida és molt més present entre joves del que perceben els adults, però l’entorn sovint no sap com respondre quan apareix

RG7

L’autolesió no suïcida forma part del dia a dia de molts joves molt més del que solen percebre els adults. No és una conducta marginal ni excepcional: gairebé tots els joves saben què és i una gran majoria coneixen algú del seu entorn que s’ha autolesionat. En canvi, quan es pregunta a pares i mares, aquesta realitat pràcticament no apareix. La distància entre el que viuen els joves i el que veuen els adults continua sent profunda.

Així ho constata una recerca recent amb estudiants universitaris, que posa de manifest una bretxa generacional clara: l’autolesió no és un fenomen nou, però sí molt més present del que sovint s’admet. I no només això. L’estudi també revela una altra dada inquietant: quan aquesta realitat emergeix, gairebé la meitat de les persones del voltant no saben com ajudar.

L’autolesió no suïcida és més present entre joves del que sembla

Les dades confirmen que l’autolesió no suïcida està àmpliament normalitzada dins l’entorn juvenil, encara que continuï sent invisible per a bona part del món adult. Aquesta manca de percepció contribueix a retardar la detecció i a dificultar una resposta adequada quan apareixen els primers senyals de malestar.

El problema és que, quan es jutja o es dramatitza, el jove es tanca encara més

Esther Martínez-Pastor

investigadora de la Universitat Rey Juan Carlos i autora de l'estudi

Segons explica la investigadora de la Universitat Rey Juan Carlos Esther Martínez-Pastor, una de les autores de l’estudi, aquesta desconnexió no té tant a veure amb la falta d’interès com amb la manca de referents clars. “Sabem que existeix, però no sabem on anar ni què fer”, resumeix. Una situació que genera inseguretat i reaccions sovint contradictòries.

Desigualtats de risc: contextos amb menys marge emocional

La recerca identifica diferències segons orientació sexual, tipus de família o entorns acadèmics amb alta pressió. No es tracta de causes directes ni de col·lectius “problemàtics”, sinó de contextos que poden oferir menys marge per gestionar emocionalment el malestar.

Martínez-Pastor insisteix a fugir de lectures deterministes. “Cap d’aquests factors explica l’autolesió per si sol”, assenyala. El que apareix és una acumulació de dificultats: identitats qüestionades, canvis familiars complexos o exigències elevades poden fer més difícil sostenir determinades emocions si no hi ha eines ni espais per elaborar-les.

Aquest enfocament també trenca un tòpic molt estès: l’autolesió no respon a un nivell econòmic concret ni a una manca material. Hi pot haver joves amb totes les necessitats cobertes que, tanmateix, no se sentin escoltats ni compresos emocionalment.

Quan apareix l’autolesió, l’entorn no sap com ajudar

Un dels resultats més rellevants de l’estudi és la dificultat de l’entorn per reaccionar quan apareix un cas d’autolesió. Saber que el fenomen existeix no implica saber com acompanyar-lo. “Tenim una sobreinformació, però no informació”, resumeix la investigadora.

Aquest buit genera respostes extremes: des del pànic fins a la banalització. La por que l’autolesió derivi en un suïcidi ho contamina tot. La visió de la sang activa automàticament l’alarma de mort i sovint bloqueja qualsevol resposta serena. Alguns adults reaccionen des del terror; d’altres, des de la negació, reduint-ho a una “crida d’atenció”. Cap de les dues reaccions ajuda.

“El problema és que, quan es jutja o es dramatitza, el jove es tanca encara més”, explica Martínez-Pastor. El que necessiten, segons coincideixen professionals i joves, és una zona de calma, sense interrogatoris ni etiquetes, que permeti entendre què hi ha al darrere del gest.

La por al suïcidi bloqueja la resposta adulta

La confusió entre autolesió no suïcida i conducta suïcida és un dels principals factors que dificulten l’acompanyament. Tot i que poden coexistir, no són el mateix. Associar automàticament una cosa amb l’altra incrementa el pànic i dificulta l’escolta.

Aquesta por explica per què moltes famílies i adults se senten desbordats: no saben si estan davant d’un senyal d’alarma vital o d’una expressió de malestar que requereix un altre tipus d’intervenció. Sense eines clares, la resposta acostuma a ser desproporcionada o, per contra, insuficient.

El llenguatge codificat a les xarxes com a símptoma

En aquest context s’entén també l’ús de llenguatge codificat a les xarxes socials. Lluny de ser un fenomen exclusivament digital, respon a una necessitat antiga: parlar sense ser jutjat. “A les xarxes senten que no han d’explicar-se, que els altres ja els entenen”, explica Martínez-Pastor.

Els codis serveixen, sobretot, per evitar la censura algorítmica i preservar un espai que perceben com a segur. No són l’origen del problema, sinó un símptoma: quan fora de les xarxes no hi ha prou espais de confiança, el malestar busca altres canals.

De conducta individual a responsabilitat col·lectiva

Notícies relacionades

Abordar l’autolesió només com una qüestió individual comporta un risc important: invisibilitzar tot allò que falla al voltant. Famílies desbordades, centres educatius sense recursos, professionals que no donen l’abast, mitjans que durant anys han mirat cap a una altra banda i plataformes digitals amb una responsabilitat que sovint esquiven.

“La sang no és el símptoma, és la conseqüència”, recorda Martínez-Pastor. El que cal mirar és el que hi ha abans: la dificultat per expressar el malestar, la manca d’eines emocionals i la solitud quan algú intenta demanar ajuda.