Sandy Martos, activista: "Treballar per viure i no viure per treballar és una de les majors formes d'autocura"

En un context de precarietat laboral, lloguers desorbitats i sobrequalificació acadèmica, l'èxit laboral és una ocupació estable, amb condicions dignes i un sou que ens permeti arribar desfogats a final de mes. La majoria dels joves entenem l'èxit laboral com sortir de la feina amb temps i energia suficient per dedicar a família, amics, aficions i projectes.

Treballar per viure i no viure per treballar és una de les formes d'autocura més grans. Entendre la feina com a font d'ingressos i no com a part essencial de la nostra identitat ens permet invertir temps i energia en allò que ens apassiona. Si fonamentem el nostre valor en un èxit laboral a l'ús, estem a mercè d'una empresa on, al final del dia, som prescindibles i reemplaçables.

Ambició?

No és que els joves no tinguem ambició, sinó que l'enfoquem fora de l'entorn laboral, cap a aquelles coses que veritablement ens apassionen. Tampoc és que siguem mandrosos ni que seguim la llei del mínim esforç. Som professionals i complim amb les nostres responsabilitats, però ens neguem que la nostra feina sigui la part fonamental de la nostra vida. Estaríem disposats a un augment de responsabilitats a canvi de pujada salarial? No sense abans valorar detingudament els pros i els contres. De què serveix cobrar més si un ascens suposa deixar de tenir temps per invertir en allò que més ens importa?

Notícies relacionades

Omar Linares, assessor filosòfic: "La vida implica dolor, el repte no està en allunyar-se'n sino sostenir-lo i fer quelcom per canviar-lo"

Les entitats de salut mental reben amb escepticisme el gir del DSM: “Canvia el llenguatge, però no el paradigma”

I si no tenim ambició, on és el problema? La societat ens empeny a voler sempre més i més, a no conformar-nos, però aspirar a tenir una vida tranquil·la, feliç i que ens satisfaci com a persones és, en realitat, més que suficient.

Els joves som més conscients que mai de les nostres prioritats i estem menys disposats a fer concessions. Però, quina altra opció tenim? Portem vides amb un ritme moltes vegades insostenible, en un món que canvia a gran velocitat, ple de conflictes, injustícies i tragèdies, amb preus en augment i on l'habitatge es manté inaccessible. Establir límits i prioritzar allò que ens aporta benestar és cuidar la nostra salut mental, cosa que la nostra generació dona més importància que les anteriors.