Haver cuidat tota la vida també passa factura a la vellesa

L’asimetria de les cures deixa moltes dones grans sense una xarxa que les cuidi i impacta directament en la seva salut emocional.

Manu Mitru / EPC

Durant més de quaranta anys, la merceria de la Rosa Ciuró va ser un petit centre de gravetat a Gràcia. Cada matí aixecava la persiana i la botiga s’omplia de gent: veïnes que entraven a comprar, a xerrar, a explicar la vida. “La botiga era tota la meva vida”, recorda. La pandèmia del 2020 la va obligar a tancar. I amb la persiana, també es va tancar una manera de ser al món. “Quan la vaig tancar, em vaig sentir morta”.

La Rosa té 93 anys. Va néixer a Gràcia i ha viscut sempre al barri. Al llarg de la seva vida ha estat administrativa, guia turística nacional i internacional, dependenta i, finalment, propietària de la seva merceria. Ha treballat sempre. “La vida s’ha de lluitar”, diu amb una serenor que no és resignació, sinó trajectòria. Va ser mare jove i va criar sola el seu fill. Avui ell té 67 anys i, després d’una separació, va tornar a viure amb ella. “Sempre seré la seva mare”, diu. La responsabilitat, en la seva història, no és una etapa: és una manera d’estar.

Cuidar com a forma de vida

Cuidar ha estat present de moltes formes. Cuidar el fill. Cuidar la mare, quan va caldre. Cuidar el negoci, que també vol dir cuidar una comunitat. Fer-se càrrec del que tocava. Quan se li pregunta qui l’ha cuidada a ella, la resposta arriba clara, sense dramatismes: “Ningú. Ningú”.

La seva generació va créixer amb la idea que cuidar formava part del que s’esperava d’una dona. No com una elecció conscient, sinó com una evidència. “Era el que tocava”, resumeix. Durant dècades, aquest rol va donar sentit als dies i va estructurar la seva identitat. Però també va deixar poc espai per pensar en qui la cuidaria quan aquest rol s’acabés.

Quan cuidar tota la vida no vol dir ser cuidada

Quan el rol de cuidar s’afluixa o s’acaba, la vida canvia. El tancament de la botiga va obrir un buit inesperat. El silenci de casa. La pèrdua d’un lloc on sentir-se útil, necessària, reconeguda. La soledat no arriba perquè no hi hagi família, sinó perquè desapareix el sentit que ordenava el dia a dia. “Em vaig sentir molt desplaçada”, explica. I, per primera vegada, la Rosa va haver d’afrontar una lluita diferent: la de no quedar-se sola amb aquell buit.

El buit després del tancament

Sense la merceria, els dies es van fer més llargs. Més silenciosos. La casa, que abans era un lloc de pas, es va convertir en l’escenari principal. “No pensava en el demà. Pensava en el dia a dia”, diu. Llegir, fer labors, estar tranquil·la. Sobreviure al canvi. La tristesa no es manifestava amb grans paraules, sinó amb una sensació persistent de pèrdua: la d’haver deixat de tenir un lloc al món.

L’asimetria de les cures, un problema estructural

Històries com la de la Rosa no són excepcionals. “El perfil de dones de més de vuitanta-cinc anys, amb un entorn familiar molt debilitat i que han passat tota la vida cuidant persones del seu voltant, és molt habitual”, explica Albert Quiles, director d’Amics de la Gent Gran.

Aquestes dones han sostingut famílies i comunitats en un model de cures feminitzat, invisible i poc reconegut. Arribar a la vellesa després d’una vida així té conseqüències emocionals. “Genera perplexitat, neguit i por. És la sensació d’haver estat mirant pels altres durant anys i que, quan et tocaria a tu, no hi hagi ningú”, explica Quiles. No es tracta només de soledat, sinó del trencament d’una expectativa de reciprocitat que mai no es va verbalitzar, però que moltes van donar per feta.

Recuperar vincles per tornar a sentir-se viva

En el cas de la Rosa, el reencaix va arribar a través d’una amiga que li va parlar d’Amics de la Gent Gran. “Aquí m’hi sento com a casa”, diu. El que hi va trobar no va ser una solució màgica, sinó vincles. Carinyo. Activitats compartides. Tornar a sortir. Tornar a somriure. “A mi m’han tornat a la vida”, afirma, com qui constata un fet.

La seva experiència també desmunta el relat paternalista sobre l’envelliment. La Rosa no només rep; també dona. Col·labora, ajuda, acompanya. Ha creat amistats amb altres persones grans i ha viscut, també, el dolor de perdre-les. “Avui dia, el que m’ajuda a estar millor és la gent gran”, explica. Les cures, aquí, no són unidireccionals: són recíproques.

El repte pendent: posar les cures al centre

Què necessiten, doncs, les persones grans per sentir-se menys soles? La Rosa no dubta: “Carinyo”. Algú que pregunti com estàs. Algú que hi sigui. “Com més gran et fas, més indefens et trobes, i el que necessites és carinyo”. No parla de grans infraestructures, sinó de presència. De temps. De mirada.

Notícies relacionades

Per a Quiles, el que hi ha al darrere és una responsabilitat col·lectiva. “Com a societat hem trencat els pactes intergeneracionals. Les cures han estat invisibilitzades durant dècades perquè quedaven dins l’àmbit familiar, i això fa que moltes dones que ho han sostingut tot acabin envellint soles”. El debat sobre les cures arriba tard per a moltes d’elles: just en el moment en què més les necessiten.

La Rosa prefereix no pensar en el demà. “Penso en el dia a dia”, diu. La seva història deixa una pregunta oberta i necessària: qui cuida a qui ha cuidat tota la vida? I recorda que la soledat a la vellesa no és una decisió individual, sinó una conseqüència col·lectiva.