Àlex Letosa, psicòleg i professor: “Madurar és deixar de reaccionar i aprendre a respondre”

Hi ha un moment —difícil de situar en el calendari— en què algunes coses deixen de fer tant soroll. No perquè no importin, sinó perquè ja no ho ocupen tot. La psicologia ho explica així: madurar no és arribar a una meta, sinó transitar un procés.

“La maduresa vital no és una etapa tancada, sinó una fase dins del cicle vital de l’adultesa”, explica Àlex Letosa, psicòleg, logopeda i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Hi afegeix que, “des de la psicologia del desenvolupament, les etapes serveixen per estudiar i entendre el creixement, però la maduresa és sobretot un procés continu, influït tant per l’experiència personal com pel context social”.

Aquesta idea la comparteix Maite Durán, doctora en Psicologia i professora del departament de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB). “L’adultesa és una etapa molt àmplia, que va de l’adult emergent fins als seixanta anys aproximadament. Posar-hi edats és complicat, però és una fase plena de canvis”, assenyala.

Què és la maduresa vital segons la psicologia del desenvolupament

Parlar de maduresa no vol dir fixar una frontera rígida. Vol dir entendre un continu de canvis que s’articula al llarg de l’adultesa i que depèn tant del pas del temps com del bagatge d’experiències. En aquest sentit, i segons Durán, “madurar no és ‘fer anys’, sinó integrar allò que hem viscut”.

Què canvia psicològicament amb l’edat adulta

Sovint associem la maduresa a pèrdua, envelliment o renúncia. Però la psicologia evolutiva dibuixa un altre mapa. “No és que madurar impliqui perdre intensitat”, diu Letosa. “Més aviat guanyem perspectiva. L’acumulació d’experiències ens permet tenir una mirada més àmplia i realista sobre la vida”.

Durán hi afegeix una mirada cognitiva: “En aquesta etapa millora la regulació emocional i guanyem en funcions executives: resolució de conflictes, capacitat de relativitzar i acceptació de contradiccions”. Tot i que poden aparèixer petits dèficits de memòria —el clàssic ‘ho tinc a la punta de la llengua’—, “també hi ha beneficis clars per transitar millor el dia a dia”.

Com canvia la regulació emocional amb la maduresa

Un dels canvis psicològics més significatius és la manera com gestionem les emocions. “A la joventut tendim a reaccionar; amb la maduresa, aprendre a respondre”, resumeix Letosa: “detectar què sentim, anticipar possibles respostes i escollir la més adequada forma part d’aquest procés”.

Ara bé, aquest pas no és automàtic. “No n’hi ha prou que passi el temps”, adverteix. “Cal viure experiències. Sense experiència vital, una persona pot quedar-se encallada en una fase del desenvolupament que no li correspon”.

A la consulta, Durán també ho observa: “La regulació emocional té molt a veure amb l’autoconeixement: reconèixer les emocions, acceptar-les i aprendre a regular-les. Les històries de vida ens hi ajuden”. Tot i això, alerta que “hi ha molta immaduresa emocional a totes les edats”, sovint vinculada a discursos com ‘he decidit no patir més’, que acaben funcionant com a mecanismes d’evitació.

Indiferència emocional: quan és maduresa i quan és desconnexió

Moltes persones expliquen que, amb els anys, apareix una certa indiferència cap a coses que abans preocupaven molt. És un senyal de maduresa? “Més que indiferència, jo parlaria d’ajust d’expectatives”, apunta Letosa. A mesura que avancem en el cicle vital, el pes del futur idealitzat disminueix i augmenta el balanç d’allò que ja s’ha viscut. “Això permet veure què és realment important”.

Durán és més cauta amb el terme. “En alguns casos, aquesta indiferència respon a un ‘no vull patir’ i funciona com a mecanisme de defensa”. La frontera, coincideixen, és el patiment. “Si hi ha patiment personal o en l’entorn, hi ha un desajust que cal mirar”, assenyala Letosa. No tota desconnexió és salut mental.

Acceptar els límits del cos, del temps i de les expectatives en la maduresa

Madurar també implica acceptar límits: del temps, del cos, de les expectatives. Però acceptar no vol dir resignar-se. “La resignació immobilitza”, explica Durán. “En canvi, l’acceptació permet una actitud proactiva: entendre la situació i veure què puc fer per estar millor”.

Aquesta adaptació xoca sovint amb una mirada social que penalitza l’envelliment. Letosa ho expressa amb una metàfora clara: “Si la societat entén madurar com apagar-se, afrontarem la maduresa amb por. Però madurar és encendre la llum on fa falta. No s’apaguen coses: se n’encenen d’altres”.

Com trobar sentit i propòsit vital a la maduresa

Notícies relacionades

Iria Domínguez, psiquiatra y presidenta de ACPSM: "La societat no ens permet parar, si pares et quedes al marge”

L’exercici físic podria ser tan efectiu com la psicoteràpia contra la depressió, segons un estudi

Arribats aquí, la pregunta clau és com transitar aquesta etapa amb sentit. Per Durán, el propòsit vital és central: “Cap al final de l’adultesa, moltes persones volen deixar un llegat. Quan hi ha sentit i propòsit, la mirada sobre la vida canvia”.

Letosa ho tradueix en criteri: “Si alguna cosa deixa de ser important, potser no és perquè estiguis perdent res, sinó perquè estàs guanyant criteri”. I per a qui sent que “ja no és com abans” i ho viu amb inquietud, la resposta és simple i contundent: “Ara pot ser millor.” “Només cal saber cap on mirar”, diu Letosa. “Cada moment del desenvolupament té les seves llums i ombres; el repte és posar el focus on toca”.