Narcís Cardoner, cap de Psiquiatría del Hospital de Sant Pau: "Narcís Cardoner, jefe de Psiquiatría de Sant Pau: "Cap clínic amb experiència pot negar l'efectivitat dels antidepressius"

1. L’antipsiquiatria i el perill del nihilisme terapèutic

Comparar la posició de Moncrieff amb el moviment antipsiquiàtric del segle XX no és gratuït. Aquell moviment, tot i aportar una crítica necessària a certes pràctiques, va caure en el nihilisme que negava qualsevol tractament biològic, deixant els pacients sense alternatives vàlides. Tornar a aquesta situació és un retrocés. Al segle XIX i XVIII no hi havia res més que cures morals o reclusions. Negar els avenços que han permès desenvolupar tractaments farmacològics o altres tractaments biològics és negar el progrés real, contrastat i mesurable de la psiquiatria moderna.

2. Els antidepressius: riscos i beneficis en equilibri

És innegable que els antidepressius tenen efectes secundaris, i ningú ho nega. La pràctica clínica responsable implica informar-ne els pacients i valorar-ne el risc-benefici. La disfunció sexual, l’afebliment emocional o altres efectes no són inherents a tots els antidepressius ni afecten tots els pacients de la mateixa manera, i sovint l’alleujament de la depressió greu supera amb escreix aquests riscos. Crec que cap clínic amb experiència negaria aquesta realitat, tampoc cap clínic amb experiència amb el tractament de persones amb depressió pot negar l’efectivitat d’aquests fàrmacs jo em pregunto quina és l’experiència clínica real dels professionals que ho neguen.

Els riscs com l’augment d’ideació suïcida en joves han estat avaluats amb rigor. La balança risc-benefici indica que, en la majoria de casos, tractar la depressió és més beneficiós que no tractar-la. També cal recordar, segons la farmacovigilància i els estudis recents, que l’ús d’antidepressius durant la gestació no només no ha demostrat ser perjudicial en termes generals, sinó que pot ser beneficiós. Les metaanàlisis indiquen que tractar la depressió perinatal redueix riscos tant per a la mare com per al nadó, millorant el vincle mare-nadó i disminuint els riscos de conseqüències greus com el suïcidi o l’infanticidi. A més, la major part dels estudis de farmacovigilància i recerca farmacoepidemiològica no confirmen l’existència d’un efecte negatiu acumulatiu o a llarg termini atribuïble als antidepressius.

Negar aquest fet implica desatendre les dades de farmacovigilància i la recerca epidemiològica, que mostren que els antidepressius són, en general, segurs i efectius quan s’utilitzen correctament.

3. La neurociència i la complexitat de la depressió: una visió integradora

Negar el paper del cervell com a base de les emocions és epistemològicament inviable. La depressió és, en part, una alteració biològica, i pensar que es pot separar el que és “humà” del que és “cerebral” és una simplificació excessiva. La depressió pot estar influïda per factors socials i econòmics, però això no exclou que tingui un correlat neurobiològic. Dir que la depressió no és una malaltia del cervell seria com dir que l’epilèpsia o el Parkinson tampoc ho són.

És ben conegut en la pràctica clínica que molts tractaments per a patologies neurològiques, com el Parkinson, poden induir canvis emocionals que imiten quadres depressius. De la mateixa manera, els pròdroms de crisis epilèptiques poden provocar canvis emocionals idèntics als que trobem en trastorns depressius o ansiosos, i aquests desapareixen quan es resol la causa neurològica subjacent.

Quin és el substrat de la reacció humana de tristor? Tant si parlem de la ment o de l'ànima, què evidencia l'existència de la ment deslligada del cervell? Si es lesiona el cervell es produeixen canvis devastadors a la personalitat, s’altera la consciència del jo, s'anul·la la voluntat.

4. La responsabilitat de la psiquiatria moderna

Els psiquiatres del segle XXI sabem que la depressió és multifactorial. El reduccionisme químic és un error —però el negacionisme biològic també ho és. El progrés exigeix una visió integradora, equilibrada i basada en evidència. Renunciar a opcions terapèutiques disponibles no és una solució, sinó un retorn injustificable al passat.

5. El biaix argumentatiu: un mirall de la seva pròpia crítica

La Dra. Moncrieff critica el biaix de publicació i la selecció esbiaixada d’evidència, però fa exactament el mateix. Selecciona dades parcials que reforcen la seva tesi i minimitza deliberadament la literatura científica que mostra resultats contraris. Aquest efecte mirall és metodològicament inconsistent i resta solidesa a la seva argumentació.

6. La hipòtesi serotoninèrgica: una crítica desfasada

La crítica insistent sobre la serotonina es basa en un paradigma superat. La psiquiatria científica fa dècades que no defensa el model reduccionista “baixa serotonina → depressió”. La serotonina és només un element dins una xarxa neurobiològica molt més complexa, interconnectada amb dopamina, glutamat, GABA, neuroplasticitat, inflamació, connectivitat funcional, epigenètica i entorn. Tornar a arguments simplistes i a crítiques desactualitzades no ajuda a avançar, sinó que ens fa retrocedir.

7. Conseqüències clíniques i socials d’una narrativa negacionista

El discurs de Moncrieff pot tenir efectes devastadors. Moltes persones van a contracor a acceptar que el seu dolor emocional pugui tenir base biològica —i la seva posició pot reforçar aquest rebuig. Difondre missatges que desacrediten el tractament pot fomentar la desconfiança i fer que els pacients abandonin opcions terapèutiques efectives.

Notícies relacionades

DDaniel Osiàs, Fundació Marianao: "Un casal de barri o un grup de cant coral poden ser tant o més terapèutics que una consulta mèdica"

Mercè Torrentallé, presidenta de les entitats de Salud Mental: "Hem fet camí, però ara falta que la joventut s'impliqui"

Els antidepressius, la neuromodulació i l’ECT poden literalment salvar vides. Una narrativa negacionista pot portar persones vulnerables a rebutjar tractaments que els podrien ajudar, estabilitzar o evitar la mort. Aquesta responsabilitat ètica i comunicativa no pot ser ignorada.

Narcís Cardoner, cap del departament de Psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.