Una escriptora exposa el seu 'mètode' per sobreviure a la mort per suïcidi dels seus dos fills joves

Viure a l'abisme

Yiyun Li afirma que la seva existència es resumeix ara i per sempre a viure a l'abisme. Es nega a parlar de dol perquè ho considera menysteniment de la seva vivència, perquè consisteix a passar diferents etapes per després sortir a la superfície perquè les coses siguin "com de costum".

Sens dubte, la seva manera d'afrontar aquesta experiència terrible no és l'única ni necessàriament la millor. Però és la seva. I ella reclama respecte per la seva opció: "Estic en un abisme. No és que m'hagi perdut fins a anar-hi a parar. Tampoc he caigut. No m'han assetjat i perseguit fins a llançar-m'hi. No: simplement, de manera inexplicable i desconcertant, estic en un abisme". "L'abisme -afegeix- és el meu hàbitat. No has de malgastar energia lluitant contra el teu hàbitat". "No vull posar punt i final a la meva pena”, conclou.

Acceptació radical

L'escriptora exposa que "qualsevol cosa que t'eviti el desassossec o la cavil·lació és bona per al cervell. I, el més important de tot, en el meu cas: l'acceptació radical". Amb una prosa nua i amb referències intel·lectuals, ofereix una mirada sincera sobre el suïcidi dels seus dos fills, i manifesta que "Sí, els estimava, i encara els estimo, però hi ha una cosa més important que estimar els meus fills i és comprendre’ls i respectar-los, cosa que inclou, abans que res, comprendre i respectar la seva decisió d’acabar amb la seva vida”.

Una amiga de l'autora, l'endemà de la segona mort, la del fill menor, James, li escriu: "Has fet tot el possible per ajudar James a trobar el seu lloc a la vida, però ell se'n volia anar i has de deixar que se'n vagi". Yiyun Li agraeix aquestes paraules d'una extrema sinceritat. Les agraeix molt més que altres mostres de suport que, de fet, acaben sent mostres d'egoisme.

Els missatges contraproduents

L'autora relata com, després de la mort del seu segon fill, va rebre missatges i va haver d'afrontar notícies sensacionalistes, especialment a la Xina, sobre els fets, fent-la fins i tot responsable i fins i tot culpable. Amb un aplom extrem, fa referència a aquestes expressions com el fruit de persones amb problemes interns greus. I sobre el conjunt de la societat i la seva reacció davant del suïcidi, escriu: "La gent, fins i tot quan té bones intencions, acostuma a sentir-se incòmoda davant de les morts prematures, especialment davant del suïcidi".

No són febles

Notícies relacionades

Jordi Chicletol, comunicador: “Durant anys vaig confondre ser estimat amb ser celebrat”

Roger de Gràcia: "Volia que la meva desaparició fos accidental i se’m va acudir fer petar el cor"

Yiyun Li deixa clar que, davant del prejudici que associa el suïcidi a persones febles mentals o egoistes, la realitat és que " No són necessàriament persones que desitgin matar-se, sino que pot ser que tinguin un dolor tan gran que res, tret d’esborrar la seva existència física, pot acabar amb el seu patiment". I afegeix, sobre les persones crítiques amb els intents de suïcidi: "És un sentiment de superioritat, cosa que fa que la gent sigui insensible, o, més aviat, un profund sentiment de por?; no em vull trobar al lloc on ets, de manera que per garantir la meva seguretat val més que primer et condemni".

És vivible, la vida?

Tot i aquest dolor, o sense negar tot aquest dolor, l'escriptora explica com li va dir al seu fill menor, poques setmanes abans de morir, que "segons els meus càlculs només el deu per cent de la vida està feta de coses i persones que estimem, i per aquest deu per cent -la veritable alegria de viure- hem de suportar l’altre noranta per cent”.