Allan Young, psiquiatre: "No substituirem els éssers humans amb apps. No substituirem el vincle"

1. D’una crisi d’accés a una oportunitat real

Young és prudent, però optimista. Admet que el territori encara és incipient, però veu potencial clar: “Encara no hem vist grans canvis, però comencen a aparèixer eines digitals que realment poden ajudar en el tractament de la depressió”.

El seu argument principal és que les teràpies digitals poden oferir una primera porta d’entrada a milions de persones que, avui, no reben cap mena d’ajuda. I això, per ell, ja és transformador. “Entre la saturació del sistema i les barreres de temps, cost o distància, aquestes eines poden ser un complement crucial, sobretot perquè són escalables, poden adaptar-se al ritme de cada usuari i tenen evidència clínica creixent en depressió, ansietat i TDAH”.

2. No totes les apps són iguals — i aquest és el gran problema

Una de les alertes més fermes d’Allan Young és la confusió entre apps de benestar i veritables eines terapèutiques: “És important diferenciar les ‘wellness apps’, que no estan regulades, de les apps de salut, que han de passar per proves rigoroses igual que qualsevol dispositiu mèdic".

La majoria d’aplicacions que la gent descarrega no tenen validesa clínica. I això erosiona la confiança en aquelles que sí han estat certificades i aprovades —com ja passa a Alemanya i al Regne Unit, on les teràpies digitals poden ser prescrites.

Al WeMind International Forum, Rosa Maria Vivanco, de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) ho explica amb claredat: “Avaluem valor, efectivitat, cost, accessibilitat, riscos i impacte social. No tot el que és digital és útil ni segur”. El soroll digital —la barreja d’eines rigoroses amb apps de baixa qualitat— és una de les barreres més grans perquè el públic entengui què pot funcionar i què no.

3. Per a qui funcionen millor?

Young és clar: la major part dels beneficis s’obtenen en casos lleus i moderats, justament aquells que més sovint queden fora del sistema. “Els qui es beneficien més són la majoria de persones que avui no reben cap ajuda. Però aquestes eines no ajudaran, per si soles, els casos més complexos o resistents”.

Diversos experts coincideixen que les persones amb depressió greu poden necessitar un seguiment intensiu, intervencions presencials, medicació o un circuit clínic complet. Quan l’eina digital es planteja com a substitut, i no com a complement, l’adherència baixa i l’efectivitat també. El psiquiatre Diego Palao, Director de Salut Mental de l’Hospital Universitari Parc Taulí-UAB ho expressa així: “Tenim evidències d’eines tan eficaces com els tractaments presencials. Però si no s’integren en el procés de recuperació, els usuaris les abandonen”.

4. De la teràpia a la prevenció — el gir més interessant

Young veu un horitzó que va més enllà del tractament: “Veig potencial per utilitzar eines digitals per reforçar la resiliència. Ensenyar habilitats de pensament per gestionar les adversitats podria reduir la incidència de depressió i ansietat”.

Aquest canvi de paradigma —de curar a prevenir— és un dels punts més prometedors de la digitalització. L’ús de dades objectives (patrons de son, activitat, temperatura o inèrcies conductuals) pot facilitar intervencions més precoces i personalitzades: “La possibilitat de recollir dades objectives fa que la intervenció sigui molt personalitzable”.

5. El veritable repte: integrar-les en sistemes de salut del segle XIX

Sobre aquest punt, Young és especialment crític: “Els nostres sistemes de cura estan arrelats al segle XIX. Necessitem sistemes més flexibles, amb alertes digitals de recaiguda i seguiment iniciat pel pacient”. Els experts del fòrum coincideixen: la tecnologia avança molt més ràpid que els sistemes públics. Els frens són clars: resistència i saturació dels professionals, manca de formació i protocols, integració insuficient amb les històries clíniques i la necessitat d’incorporar perfils digitals als equips. Palao ho resumeix així: “Els professionals són la barrera més gran. Cal facilitar la prescripció i invertir en integració i equips humans”.

6. Els riscos de fer-ho massa ràpid

Young adverteix que accelerar la implantació sense garanties pot ser contraproduent: “Si introduïm les eines massa ràpid i deceben, la gent pot descartar tot el camp”. També hi ha riscos associats: aplicar models d’IA no regulats que generin recomanacions perilloses, provocar sentiments de culpa (“no milloro perquè no ho faig bé”) o crear noves bretxes digitals. I posa un límit rotund: “No reemplaçarem humans amb apps. Expandirem la capacitat, però no substituirem el vincle”.

Un gran punt de risc en precipitar l’entrada d’eines és la recollida de dades. Quan les dades recollides són emocionals, fisiològiques o conductuals, la protecció de la privacitat és essencial. Young insisteix que “és possible garantir-la, però cal fer-ho bé”. Els experts del panell coincideixen en la importància de la regulació, la transparència i els models que permetin innovar sense posar en risc les persones usuàries.

7. El futur: digital + humà

Notícies relacionades

The Hogeweyk, la revolució holandesa que canvia les cures i la salut mental

Maria José Valiente, psicòloga: "Si ens obliguen a reprimir-la, la tristesa s'arrossega i hi ha un daltabaix"

La visió de Young és integradora i profunda: “El futur és l’atenció integrada: de la detecció a la gestió de casos complexos, amb dades protegides, però accessibles per evitar que la persona hagi d’explicar-se una vegada i una altra”. Per a ell, la pregunta ja no és si utilitzem tecnologia, sinó com ho fem perquè sigui útil, segura i humana.

Els experts coincideixen que les teràpies digitals poden ampliar l’accés, anticipar recaigudes i personalitzar la cura. Però només funcionaran si es recolzen en relació, continuïtat, supervisió clínica i integració real dins els sistemes de salut. Young tanca amb una advertència que també és una invitació: “És un moment molt emocionant, però cal estar atents als riscos”.