Les noves sèries reinventen la professió de terapeuta i desmonten prejudicis

Un terapeuta home, distant, blanc i infal·lible: així va començar tot

Durant dècades, la televisió va representar els psicòlegs com a figures d’autoritat: homes blancs, racionals, segurs de si mateixos. “Als anys setanta i vuitanta, el psicòleg era una eina per resoldre trames. No mostrava emocions”, recorda Marisa de Dios, crítica de televisió de EL PERIÓDICO. Era el doctor que dictaminava, que posava ordre, però que mai no dubtava ni s’implicava.

A Espanya, la seva presència era encara més episòdica: “A ‘Al salir de clase’ o ‘Compañeros’ apareixien com un element d’ambient, no com a personatges complexos”, explica.

El primer gir va arribar als noranta amb ‘Frasier’, que introduïa humor i quotidianitat, sense dramatismes però també sense profunditat terapèutica. Però la veritable inflexió arribaria poc després.

“Los Soprano” i “In Treatment”: el terapeuta com a persona, no com a figura

L’any 1999, “Los Soprano” ho canvia tot: la Dra. Melfi no és només la professional que escolta Tony Soprano, sinó un personatge amb conflictes, por i vida pròpia. “És el primer cop que el públic veu el terapeuta fora de la consulta”, diu De Dios. La psicologia deixa de ser accessòria: es converteix en relat.

Als anys 2000, In Treatment fa un pas més: tota l’acció passa dins la consulta, amb silencis, repeticions, matisos. Per a Jaume Descarrega, psicòleg clínic, psicoanalista i membre de la Comissió de Cultura del Col·legi oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), és una sèrie clau: “Mostra la part nuclear de la teràpia: el vincle. El terapeuta no és qui ho sap tot; és qui acompanya, escolta i ajuda a reordenar el trencaclosques emocional del pacient”. Aquest matís, diu, és fonamental: la teràpia real no és diagnòstic instantani; és procés.

De la consulta al carrer: la teràpia com a experiència col·lectiva

Als 2010, les sèries s’obren a un univers emocional més coral: “BoJack Horseman”, “Sex Education”, “Ted Lasso”. Les emocions són compartides; les vulnerabilitats, visibles; el suport, comunitari. “És un reflex que la salut mental deixa de ser un tema personal per ser un tema social”, explica De Dios. “’Ted Lasso’, per exemple, mostra un equip sencer aprenent a conviure amb la por, la pressió o el trauma”. També la comèdia hi té un paper: a “La que se avecina”, la figura del psicòleg és caricatura, però De Dios creu que “pot ajudar a treure ferro a la necessitat d’anar a teràpia, si s’entén en clau humorística”.

A Catalunya, un precedent interessant va ser “Psico exprés” que imaginava un petit gabinet psicològic obert les 24 hores a internet, on els terapeutes atenien insomnis, crisis íntimes o angoixes puntuals per xat, videotrucada o consulta exprés. Ho feien amb humor blanc, tendresa i finals optimistes. “Tot i la seva lleugeresa, normalitzava el fet de demanar ajuda i mostrava que els terapeutes també tenen contradiccions”, afirma Descarrega. “Apropar la psicologia a la vida quotidiana té un valor innegable”.

El que la tele pot explicar… i el que no pot

La ficció és útil, però també limitada. “La tele simplifica per necessitat, no pot mostrar tot el procés terapèutic”, diu De Dios. Descarrega ho concreta: “El risc és fer creure que la teràpia és ràpida, lineal o ‘bonita, breve y barata’. La majoria de processos no són així”. El que sí pot mostrar, i molt bé, és la importància de l’escolta, de la paraula, de la confiança. “Quan una sèrie retrata bé el patiment i el procés, pot ser més útil que un manual”, diu Descarrega, que cita “Yo, adicto” com un exercici de responsabilitat emocional.

Quan la ficció travessa la consulta real

Notícies relacionades

Ada Parellada, restauradora d'èxit, sobre el seu intent de suïcidi: "Volia desaparèixer de seguida"

Depressió i idees de suïcidi, dues senyals d'alarma

A la pràctica clínica ja es nota la influència de les sèries. “Hi ha pacients que arriben amb expectatives de sèrie: converses breus i revelacions instantànies”, explica el psicòleg. “Però també hi ha l’altre efecte: la porta ja està mig oberta”. Això també ho percep de Dios: “Les sèries han normalitzat la teràpia. Han trencat prejudicis”. A “Días mejores”, recorda, els personatges posen en pràctica el que treballen a consulta: “Això és molt valuós”.

Cap a terapeutes més diversos, més humans i més reals

Tant De Dios com Descarrega coincideixen que el futur passa per ampliar mirades: més diversitat, més realisme i més complexitat. “Les històries demanaran terapeutes diferents”, diu ella. “Necessitem veure terapeutes humans, no déus”, remata ell. “Perquè així és com fem teràpia de debò”.