Aina Humet: "No vull conèixer la meva mare biològica, seria una traïció als meus pares"

-Penses molt en això, tens records?

-Ho tinc interioritzat, des de sempre. Sempre ens ho han dit, a casa. I tinc un germà tres anys menor. Més que de la meva adopció, me'n recordo de la seva.

-Quins records en tens?

-Tenia quatre anys. No em van deixar anar a Rússia per si tenia records, olors... per si això em creava un trauma, per dir-ho d'alguna manera, o volgués tornar-hi. M'hauria agradat anar-hi. Però recordo que el vaig veure a l'aeroport, a la T2. Ell estava dormint i en baixar les escales mecàniques es va despertar. Jo recordo perfectament el que portava posat: una camisa de dàlmates i dues trenes.

-Com et portes amb el teu germà?

-Bé, però estem en edats complicades, 24 i 21. És el meu germà de sang. Ell diu que jo sóc la prova i ell la confirmació. No parlem de les nostres famílies biològiques, no tenim la mateixa mare biològica.

-A casa s'ha parlat del tema?

-Com et deia, no s'ha amagat mai. Ens han donat una oportunitat de per vida. Ho visc com una cosa superpositiva, i per això mai se n'ha parlat malament en cap ocasió. Em semblo en moltes coses als meus pares. No té res a veure amb el fet biològic

-Vols conèixer els teus pares biològics?

-Els meus pares són els meus pares. Als biològics no tinc intenció de conèixer-los. Potser en un altre moment de la meva vida t'hauria dit que sí. Els meus pares adoptius m'han dit que estic al meu dret de fer-ho, però els meus pares són David i Josefina, els que m'han donat una vida i han volgut que formés part de la seva.

-Per què no has volgut conèixer els teus pares biològics?

-Perquè tinc tant el sentiment que els meus pares són ells, David i Josefina, que no necessito una validació. Els meus pares biològics no sé si són vius o morts. No en sé res. Sigues on són pels papers d'adopció, i pels del meu germà. He vist el nom de la meva mare, però no ho he buscat a Google i no tinc intenció de fer-ho perquè em sento d'aquí des del minut zero. No em sento de Rússia. Sóc catalana i vinc de Rússia, però el meu sentiment és que els meus pares són David i Josefina i sempre serà aquest.

-Has estat a Rússia?

-No, volia anar a 18 anys però no se n'ha donat l'oportunitat. I tal com estan les coses, no hi anirem. M'agradaria, és un viatge que tinc pendent. He pensat en la meva mare biològica, perquè no em va poder mantenir en quina vida tenia. Però no la vull veure.

-¿El teu cas et fa preguntar-te per les contradiccions, les injustícies del món?

-Penso en què hauria estat de mi, tinc el remordiment de què hauria passat. Sí, ho penso. Per exemple, a l'època en què em van adoptar, als Estats Units es buscaven nenes russes. I si m'hagués adoptat una altra família? Sí, aquest pensament el tinc de tant en tant. Però el 'que hagués passat' em mogui més que 'no són els meus pares'.

-Què diries a qui s'estigui plantejant adoptar un nen?

-Fes-ho. Hi ha moltes maneres de ser pare i de ser mare. L'adopció és igual de lícita. I l'emoció com a nena adoptada és la de gratitud, alegria, estima. Els vull igual que qualsevol fill als pares. Ni penso que sóc adoptada ni ho vaig dient. Els agrairé tota la vida que prenguessin aquesta decisió i em donessin una oportunitat.

-Et plantejaràs l'adopció, en el futur?

-Si pogués escollir, tindria un fill biològic i un adoptat. Hi ha moltes maneres de ser mare A mi m'han donat una oportunitat i jo també en vull donar una. Hi ha qui diu que si no és un fill biològic no volen tenir fills. Jo el que sé és que em semblo en moltes coses als meus pares. No té res a veure amb el fet biològic. El sentiment de maternitat es pot crear de moltes maneres. El teu fill serà aquell a qui ensenyis, eduquis, transformis com a persona. I això no és biològic. En canvi, pots tenir un pare biològic i no sentir-ho el teu pare.

Què en penses de la fórmula de l'acolliment?

-Estic molt d'acord amb aquesta opció, li dones l'oportunitat de tenir una vida, millores la qualitat de vida durant un període en què està acollit. És un acte de gratitud. I encara que torni amb sa mare, estarà sempre agraït.

-Què us sembla l'opció del ventre de lloguer?

-Tinc sentiments contradictoris. Jo abans adoptaria, perquè en el cas del ventre de lloguer hi intervé una tercera persona.

Què sents quan veus imatges d'orfenats?

-Em poso una mica trista. Em fa una mica de pena. M'agradaria, sí, anar al lloc on era jo. Manquen famílies que adoptin. És una oportunitat. Jo podria ser-hi, a l'orfenat i no sé on serà ara.

Notícies relacionades

Així ajuda el vincle amb els animals a superar el dolor emocional

El Govern defensa l'adopció consciente: "L'impacte emocional és enorme, en els menors i en els pares"

-Has pensat en la teva mare biològica, en qui era, què li va passar...?

-He pensat en ella, per què no em va poder mantenir, per què em va deixar en un orfenat, en si era alcohòlica, en quina vida tenia, si estava sola. Però no la vull veure, em quedaria indiferent. No és just per als meus pares, seria com una traïció. M'ho han donat tot. I ho tinc tot interioritzat, al meu DNI posa que sóc de Santa Perpètua.