Rosa Rabbani, psicòloga: "És legítim, al començament d'una relació, no voler seguir perquè la teva parella te un problema de salut mental"

-Què respons al dilema de Maria?

-En aquests casos cal anar amb compte perquè posen en perill la relació. Però no tant per la dificultat de salut mental o per la depressió, sinó per una altra qüestió que explica Maria: que el marit no vulgui veure que té una dificultat. Això genera una situació d‟impotència a les persones de l‟entorn. Qui passa per un problema de salut mental ha de fer ell aquesta tasca, no l'ha de fer la parella.

La parella pot acompanyar, pitjor o millor. Però si, d'entrada, negues la més gran i no veus que tinguis cap problema ni estiguis disposat a ser resolutiu, a buscar ajuda, a buscar un professional... Això genera una sensació d'impotència molt gran. I, sostinguda en el temps, té un punt de perill per a la relació. Conec més ruptures per no voler demanar ajut que pel problema de salut mental.

-En el cas de Maria, d'alguna manera estaria legitimat que decidís separar-se...

Aquí el que sí que està legitimat és plantar-se i dir: assumeixo que puguis tenir un problema de salut, no en tenim culpa, però el que no puc assumir és que no estiguis disposat a posar-hi solució. Plantar-se i mantenir-se ferm en aquest tema és legítim i, a més, saludable i necessari. La persona que pateix, pateix tant que no és capaç de veure més enllà. Seu i plánta't, perquè el que estàs intentant fer per ajudar-te no està servint perquè no fas el que toca. D'aquí a decidir una ruptura o no hi ha més matisos. El primer, que no és el mateix una malaltia mental severa que una altra de lleu. Tots dos escenaris són complexos de gestionar, però hi ha diferències importants. Jo diferenciaria quan un tema de salut mental sorgeix en una relació consolidada i et sobrevé una adversitat d'aquest tipus, una malaltia mental o física, quan és a l'inici de la relació...

-Però en el cas de Maria, la relació ja no va bé, com explica...

-No sabem si es planteja la separació perquè la relació no va bé o perquè aquest tema s'està allargant...

-Tu diferències el cas d'una relació consolidada d'altres casos en què s'està començant a conèixer algú i et diu que té un problema, per exemple, d'esquizofrènia.

-Aquí s'obren dues opcions. Hi ha moltes persones que reconsideren continuar pel fet de la malaltia mental.

-Això és just, és humà, es pot entendre, és cruel?

-Les persones som molt donades a jutjar-ho tot i tenir respostes compartimentades, com si estigués tot escrit en un llibre. Hi ha persones que es qüestionen la relació al principi de la mateixa i la deixen. Això té molt sentit, perquè s'adonen que allò que ve requereix de tantes renúncies, serà de tal complexitat i requerirà de tants sacrificis que és absolutament legítim que diguin que no ho volen.

-Molta gent dirà que és egoista...

-Però és un condicionant per a la teva vida, la teva relació de parella no serà la mateixa si parlem d'una malaltia mental. Però igual que t'ho dic, he tingut la sort de conèixer casos de persones que han tingut la grandesa i la generositat de tirar endavant amb la relació sabent que la seva parella té un problema mental greu. Quan ho penso, em commouen i emocionen. Tan legítima és una cosa com l'altra, però jutgem i som cruels...

-Jutguem sense tenir el mapa sencer...

-Exacte, i no som comprensius amb la persona, que considerem egoista, que no vol continuar la relació de parella. Però tractem amb la mateixa incomprensió la persona que malgrat la malaltia decideix continuar. El cas sempre és jutjar.

-Un altre exemple que genera judici: parella estable en què un pateix un càncer terminal i l'altra persona decideix no continuar la relació perquè no el pot suportar. La primera reacció d'un espectador és a dir que és una mica egoísta

-Hi ha molt poques persones que se sentin realment legitimades a deixar una persona amb una malaltia terminal. El que passa és que de vegades hi ha persones la fortalesa interior de les quals no els ho permet. No és una decisió. Quan no poden, no poden, amb aquesta intensitat emocional.

I moltes vegades no cal que se separin. Pot seguir-hi però no tenir cap habilitat emocional. Són persones analfabetes emocionals, que no tenen cap habilitat per tractar qüestions emocionals. No saben què fer, no saben què dir. Si algú ha patit alguna malaltia important, notes de seguida les persones que acaben a quilòmetres de distància, les que sí que et parlen, el tipus de coses que et diuen...

-És un filtre, una prova per veure com el teu entorn respon...

-No cal ser psicòleg per adonar-se que certa persona és hàbil i parla bé i el que ha dit és bonic o que t'ha acompanyat bé.

-Tornant al principi, ia Maria, dedueixo que aquesta situació que ella descriu, segurament el més assenyat és plantejar una situació límit... I, si no, separar-se...

-És una decisió, la de separar-se, que ha d'arribar després. Però ha de saber, la meva parella, que he arribat al meu límit i que no puc més en aquesta situació. Parlant s'entén la gent. Sempre ens acabem referint a la importància de parlar. No és ni una amenaça ni un ultimàtum ni res. Tot i això, et diré la de vegades que les persones arriben a la consulta amenaçades de mort per la seva parella de la necessitat d'anar al psicòleg.

Notícies relacionades

Carlos González, pediatre, explica les diferències entre malsons i terrors nocturns en els nens: «Es desperta plorant com si el matessin»

Europa suspèn en la cobertura dels trastorns mentals

-Un dia parlarem de les amenaces i de la parella convertida en una guerra nuclear

-El que passa és que això només serveix per arribar a la consulta. La persona ha de venir perquè vol venir.