Una vida digna també és salut mental

Perquè, més enllà dels diagnòstics, hi ha històries de vida que ens recorden una cosa essencial: quan fallen els drets socials, la salut mental trontolla.

La Maria, per exemple, ens explicava que amb només setze anys li van diagnosticar esquizofrènia. «Vaig estar anys medicada amb tractaments molt forts que no em feien bé. Tot i dir-ho, ningú m’escoltava. Em van tornar a diagnosticar de TOC amb trenta-quatre anys, i ara em pregunto si el que m’ha afectat més ha estat la malaltia o la medicació.» Les seves paraules parlen d’una vulnerabilitat que no neix només del patiment, sinó també d’un sistema que sovint no escolta.

També la Montse, que viu a Cervera, ho explicava amb resignació: «Demano menys medicació i més atenció humana. Les visites són curtes, passen mesos entre una i altra, i a vegades quan t’atenen ja ni recordes què volies dir.» En el seu relat hi ha una crida a l’empatia, a la necessitat d’un temps i d’una mirada més humana en l’atenció sanitària.

L’Anna, que de jove va voler iniciar una transició de gènere, ens deia: «Quan vaig explicar-ho al metge, em va dir que era una distorsió del meu trastorn. Em va negar el dret més bàsic, el de ser qui soc». La seva història ens recorda que tenir un diagnòstic no hauria de significar perdre el dret a decidir, a estimar o a construir una identitat pròpia.

També el Jordi, que va lluitar durant anys contra l’addicció, ho resumí així: «Vaig perdre la feina, la família i la casa. L’únic que volia era treure’m la vida. Però un dia vaig acceptar ajuda i vaig començar a recuperar-me".

El seu camí ens parla d’un altre dret fonamental: el dret a una segona oportunitat. Sense un sostre, sense feina o sense xarxa, és molt difícil començar de nou.

I la Carla, que conviu amb un trastorn obsessiu compulsiu des de petita, ens recordava: «El que més m’ha ajudat ha estat tenir persones que m’estimen i m’escolten. A vegades, això cura més que qualsevol medicació».

Viure amb dignitat

Totes aquestes històries tenen una cosa en comú: la necessitat de viure amb dignitat. Una vida digna és tenir una casa segura, un entorn que escolta, oportunitats per treballar i sentir-se útil, i una comunitat que no jutja. Quan això falla, la salut mental també es veu afectada. Perquè la salut mental no es construeix només als despatxos mèdics, sinó al dia a dia, a les relacions, a la feina i al barri.

Des d’Alba, al llarg dels anys, hem vist que les entitats socials som sovint el pont entre les persones i els drets que no s’estan garantint prou. Acompanyem, donem suport, creem espais on sentir-se part, on tornar a confiar. Però també sabem que aquesta responsabilitat no pot recaure només en les entitats.

Necessitem que la societat i les administracions entenguin que garantir drets socials és una forma directa de prevenir el patiment emocional. Aquest 11 d’octubre, Tàrrega va ser la capital catalana de la Salut Mental. Hem celebrat el Dia Mundial sota un lema que és més que un eslògan: “Drets socials per una salut mental digna i accessible".

Notícies relacionades

La saturació de les Urgències psiquiàtriques afecta la majoria d’hospitals de Barcelona

Les infermeres denuncien una manca greu de recursos a Urgències psiquiátriques de Vall d'Hebron

Perquè la salut mental floreix quan les persones tenen un lloc al món, quan senten que importen, i quan la seva veu compta. I malgrat que jo fa 30 anys que estic vinculada a Alba, encara em sorprenen testimonis com aquests, tan sincers i tan valents, que ens recorden que no hi ha salut mental sense drets socials garantits.

Maite Trepat, directora de l’Associació Alba