Núria Casanovas, psicòloga: "L’inconscient mai no t’explica un problema sense donar-te’n la solució"

-Quina informació trobem en els dibuixos dels infants?

-Si li preguntes a un infant de quatre anys com està, et dirà simplement “bé”. Amb el seu dibuix no només accedeixes al símptoma, sinó al que em sembla més fascinant de descobrir: quina tecla cal tocar perquè millori. A més, el dibuix indica prioritats. Tractes aquella qüestió i la situació es va reajustant. És a dir, que amb un escàner molt ràpid veiem què està vivint l’infant i què necessita.

-Funciona amb adolescents?

-Controlen més, pensen més, hi ha control mental. Però també se’m corroboraven les hipòtesis. I en els cursos que imparteixo a professionals els proposo dibuixar. Si a la vida personal et vols sentir millor, dibuixa. El dibuix és una eina molt potent. Si dibuixes vint-i-cinc papallones, veurem què et va passar quan tenies vint-i-cinc anys. I la papallona és signe de transformació. Amb això elaboro una hipòtesi: als vint-i-cinc et va passar alguna cosa que va suposar un canvi en positiu?

-Hi ha evidència, doncs, que els dibuixos funcionen com a eina...?

-Sí. En un arbre al qual se li dibuixa un forat: si és a la part baixa del tronc, és una cosa relacionada amb la infància; si és més amunt, és un esdeveniment més recent. El tronc és com una línia de vida...

-Algunes persones pensaran que tot això són conjectures, però segons el llibre, està molt estudiat fins i tot en infants de dos anys, fixant-nos en la pressió que fan sobre el paper quan fan gargots.

-La pressió, el tipus de traç... Són trets potents perquè provenen de l’inconscient.

-Serveix també per als dibuixos d’adults?

-Jo un dia vaig veure que no m’havia dibuixat mans! [riu] Quan l’inconscient vol donar a conèixer coses d’un mateix, vol comunicar-les al conscient i fa omissions en els dibuixos. Com això de les mans. A les classes tinc persones que fan disseny gràfic... i també fan omissions molt greus. No entenen per què no han dibuixat una cara. El dibuix és un llenguatge de l’inconscient.

-Una part de la tècnica és “dibuix lliure”...

-La meva crítica a la psicologia és que s’enfoca molt cap al diagnòstic. Jo ho he portat a la normalitat: estudiem què necessita una persona en qualsevol circumstància. A casa, a l’escola... Faig servir la interpretació del món dels somnis, de la investigació de les figures geomètriques, per anar incorporant informació. I alterno infants de teràpia amb gent de fora, perquè el risc de la psicologia és tractar només les psicopatologies.

-En el seu llibre també es fixa en quin color s’escull per dibuixar...

-Sí, sempre que el color ens cridi l’atenció. El vermell, per exemple, pot ser el color de la passió o de la ràbia. Quan l’inconscient es vol manifestar, ho fa de manera exagerada: és diferent pintar una samarreta vermella que una persona tota pintada de vermell, o una mare pintada de vermell. Ens hem de fixar en allò que surt del que és habitual.

-Una altra anàlisi és la que es deriva de mirar en quina part del full es dibuixa... La part esquerra és el passat, la dreta és el futur, la part de baix és més terrenal...

-És com agafar un fragment de la vida d’una persona i veure què hi ha. La gent em diu: “endevines el meu futur”. Després d’un període depressiu, potser no sabem explicar si estem millor, però l’inconscient sí que ho sap. A la setmana següent del dibuix corroboro allò que anunciava l’inconscient.

-Posi’m un exemple...

-Un infant que només va dibuixar la línia del terra negra. Res més. L’endemà la va fer... marró. I jo vaig pensar: fem-la servir com a eina d’interpretació. Negre? Cal treballar les pors. Per què a la part de baix del paper? Perquè no eren pors mentals, sinó que tenia por a la seva habitació. I vam construir un castell a l’habitació. Hem d’anar al que és material i físic si el tema apareix a la part de baix del paper. Li va passar la por. Marró? Dependència. Necessitava estar més amb la seva mare. I el tercer dibuix que va fer: tota herba a la part de baix. Herba i res més. Quan apareix molta herba són infants hipersensibles que necessiten que els tractem amb afecte, entre cotons fluixos. I així ho van fer els pares.

-Com va ser el dibuix següent?

-Complet, amb una casa, un sol, papallones, de tot...

-A banda de tot això, dibuixar en si mateix relaxa, calma, és recomanable per a tothom...

-És clar, ja va bé per si mateix, és treure’t un pes de sobre. I si sabem interpretar el dibuix, accelerarem la solució. Descarregues tensió i algú et pot explicar “necessites anar a caminar més, o parlar”. És paral·lel al món oníric: quan somiem, digerim emocions. Quan dibuixem, també. Encara que dibuixem sense sentit, podem accelerar la resolució d’un problema.

-Si, a partir de dibuixos d’infants, vostè veu indicis de fets greus, dedueixo que el primer és buscar recursos per atendre’ls...

-El primer que fas amb un dibuix és anar a buscar recursos. L’inconscient mai no t’explica un problema sense explicar-te la solució. Mai. L’inconscient s’autoregula. Jo mai no et diré res que el teu inconscient no sàpiga, i et mostraré la part positiva. Per exemple, una persona ja sap que és nerviosa; el que no sap és la solució. I el dibuix em donarà la solució. Ni una sola vegada no falta aquest indicador.

-Posi’m un altre exemple

-Un infant que pot haver estat maltractat pot dibuixar foc. És un possible indicador. I pot aparèixer un personatge amb una boca molt grossa. Això és fantàstic perquè aquest infant ja pot parlar del que ha passat. Potser es pensava que no ho podia dir a ningú. Un altre infant no farà la boca, però sí que dibuixarà un embolcall al personatge que dibuixa, perquè se senti protegit. I li diré: “jo et protegeixo, ets en un entorn segur”. I l’infant s’haurà sentit entès.

-Els psicòlegs haurien d’utilitzar més els dibuixos?

-Formo professionals i quan els fan servir troben resultats espectaculars. S’haurien d’utilitzar més en adults. Per exemple, en teràpies de parella que no funcionen, perquè un no ha accedit a l’inconscient de l’altre. De vegades les parelles van a teràpia i es barallen. En canvi, si els proposés dibuixar la solució...

-Posi’m un altre exemple, amb infants

-Infants que dibuixen un sol molt gran i s’hi passen 15 minuts dibuixant-lo. Això vol dir que necessiten alegria. Dic a les famílies que afavoreixin el riure a casa, amb sèries, jocs... A la setmana, l’infant està transformadíssim. Sovint, un problema d’ansietat i ràbia és manca de bon humor. Els dibuixos són un accelerador en processos psicològics i no caldria una psicoanàlisi de vint anys [riu]. Amb els dibuixos, reduiríem costos. El tema del psicòleg seria molt més eficaç.

-En tot cas, no estem etiquetant, sinó descrivint, oi?

-El dibuix és un accelerador per sentir-nos millor. És una estratègia de millora.

Notícies relacionades

Michel, entrenador del Girona: «L’esport professional no és bo per a la salut mental, però jo m’allunyo d’aquesta part»

Iria Domínguez, psiquiatra: “L’eutanàsia planteja el dilema de si el sistema dona una bona resposta al patiment psíquic greu”

-Què demanaria a la consellera de Salut si la tingués al davant, respecte de la funció dels dibuixos?

-Jo ho integraria a les escoles; pot ser una eina important per detectar abusos i accelerar processos. En segon lloc, ho faria servir molt per resoldre el fracàs escolar: quan un infant està fracassant i li falta autoestima, que fàcil seria veure-ho ràpid amb un dibuix i ajudar-lo una mica més. I en tercer lloc, permet fer una teràpia molt més ràpida i veure quin infant és prioritari, en un moment en què tot està desbordat i no trobes psicòlegs ni psiquiatres. Si en 5 minuts tens un escàner del que has de treballar amb un infant, això pot ser molt útil en un context de llistes d’espera enormes.