Laura López Granell, poeta: "La poesia no em cura, però em salva"

-Es parla a vegades de la poesia com una curació per a l'ànima, per a la salut mental..¿Què n'opines?

-Això de curar és una mica perillós. La poesia no cura. Jo a vegades dic que no em cura però em salva. La poesia apareix en moments de vulnerabilitat. Hi ha qui escriu després de la primera pèrdua o després del primer enamorament. [José] Corredor Matheos diu 'todo poema nace del asombro'. Això no és exactament sorpresa, sinó alguna cosa que et meravella, que no entens del tot. La vida és primer, et dona un cop i tu el tornes en defensa pròpia.

-És una utilitat diferent...

-És la utilitat del que és inútil, de la no productivitat, de pensar-te a tu mateix. Això et salva de situacions, de moments...de pensaments intrusos. Jo a vegades busco el poema que em serveixi. Començo a obrir llibres i sempre trobo un poema que em treu d'allà on sóc.

-Es podria escriure un llistat de poemes per a cada situació...

-Sí, perquè et treu de tu mateix. Billy Collins va fer un llibre que es diu 365, que era una selecció de poemes que es llegien a les escoles, un cada dia. I era pel simple fet de llegir-los, com qui fa una meditació cada matí.

-Per escriure cal una mirada conscient, oi?

-[Joan] Brossa deia que el poeta no és qui fa llibres sinó qui sap mantenir-se en un estat receptiu permanent. Ell deia: vaig pel carrer, passa una dona amb un vestit blanc, cau una fulla d'un arbre, i ja tinc el poema en dansa. No necessito estimulants perquè tot m'estimula. Però això significa estar sempre obert, en estat receptiu. Les primeres vegades no n'ets conscient, la vida et trepitja fort i reacciones. Però després t'adones que, en el fons, només cal mirar, perquè estan passant coses contínuament. La gent que es dedica a l'art necessita una eina adaptativa perquè la vida els fa mal.

-Hi ha una tesi segons la qual per a escriure cal haver passat pel costat fosc. ¿Què n'opines?

-Has d'estar connectat amb el que escrius, no pots pretendre que el lector estigui en això si tu no hi ets. En aquests casos, la connexió està garantida per una necessitat, t'hi va la vida. Clara Peya diu que necessita la música i que transforma la dissonància en consonància, i que això és sanador. Estàs molt fotut, comences un poema. Després estàs igual de fotut, però tens un poema que t'agrada i hi ha una certa satisfacció. Has ordenat alguna cosa, has pres distància, ho has posat en un full, ho has dit en veu alta... Però no, no és necessari ni imprescindible estar al costat fosc.

-Pot haver-hi un cert risc, el de mitificar això del costat fosc, veure-ho com una cosa sexy? Els problemes de salut mental no són gens agradables...

-No ho són. El que passa és que el patiment forma part de la vida humana i tothom està en contacte amb això. Molta gent pot escriure des del patiment. O l'enamorament o la passió... I necessiten, com deia Unamuno, pensar el sentiment i sentir el pensament. Hi ha gent que em diu que vol fer poesia perquè li interessen els sentiments. Doncs t'hauran d'interessar els pensaments perquè el poema no és només 'ai, ai, ai'. Vaig llegir un estudi que deia que seria molt bo per als joves escriure un poema al dia, com qui fa ioga o meditació cada matí.

-Hi ha molts tallers sobre la utilitat d'escriure poesia per part de persones amb malestars emocionals o diagnòstics...

-Crec que com a eina de vida, com més gent la conegui i la faci servir, millor. Evidentment, tot això no seran poesies. Però és molt útil i molt assequible. Quan vaig a escoles, els faig un exercici basat coses fotografiables: paperera, xemeneia, pissarra... I els demano que hi posin les paraules màgiques: 'em sento com...' Recordo a un nen de sisè de primària dient 'sóc com una xemeneia que treu fum i tristesa'.

I en una escola, una nena va dir 'soc com un cementiri perquè ma mare m'estima des del cel'. No havia parlat de la mort de la seva mare fins aquell moment. Jugant acabes dient el que segurament no diries.

-A vegades al poema se li concedeix valor artístic pel fet que ho hagi escrit algú amb un trastorn mental...

-Són dues coses diferents. Una, que tots poden usar l'escriptura com una eina sobre allò que els hi passa. Una altra és que qualsevol art ha de transformar els materials. Pots treballar amb les teves emocions, però no es tracta d'abocar tot això al full, hem de reconstruir l'emoció. El poema és emoció reconstruïda. He de transformar en ritmes i imatges el que em passa.

-Per a algú que ha passat per una depressió i comença a recuperar-se, quin paper pot jugar la poesia?

-He estat en contacte amb una persona que escriu i que ha passat per una depressió. Quan va començar a estar millor, van sortir poemes. I hi ha poesia com la de Mary Oliver que és molt lluminosa. Jo he fet servir poemes, literalment. N'hi ha per a cada situació.

Notícies relacionades

Aquesta és la raó per la qual els teus fills s’enfaden tant quan els prens el mòbil o la tauleta, segons el psicòleg Álvaro Bilbao

Sis tècniques de psicologia per enamorar la persona que t’agrada

-Moles persones, després de superar un trastorn mental, diuen que valoren molt més els petits detalls de la vida. Un arbre davant de casa, afaitar-se cada matí...

-I aquesta percepció et pot portar a l'art, fàcilment. Però cal estar obert als estímuls, deixar-los entrar, pensar-los. Això també vol dir que te'n pots distanciar. I la poesia et pot pensar des de la imatge.